La cana púbica

La descoberta és casual. Un capvespre sortint de la dutxa et fas una pedicura ràpida. Seguidament agafes la maquineta de depilar, aquella que té un só amenaçador i comences a fer-la lliscar cames amunt. Aguantes estoicament les estirades, que els comerços s'entesten en vendre com a indolores i et poses la crema hidratant de criatures que esperes que et retorni a la infantesa. Quan arribes a l'entrecuix, amagues els xiscles genuïns sota una cançó enrabiada que cantes a batzegades.

Després pinta en mà, et disposes al treball de perruqueria més delicat. Aquell que deixaries en mans de'n Fabio, el perruquer d'estrelles porno que aconseguia verdaderes obres d'art de colors en espais minúsculs. Tu com a aficionada mai t'atreveixes al color. I aleshores la descobreixes. Allí està. S'erigeix intrèpida entre els altres, fent-se notar amb el seu descolorit blanc. Sorpresa, la observes estranyada. No entens qui li ha donat permís per fer-se un espai entre els altres. Tu no. I el terreny és teu. Aleshores cavil·les, tot buscant coincidències, quin dels teus amants pot haver encoratjat aquesta incursió. Empipada, estàs disposada a foragitar la intrusa d'una estirada junt amb l'amant de qui sospites.

Desisteixes. Aquest cop. Tems que l'extradició encoratgi a altres seguidors. El rampell no és la millor estratègia. Rumies. Mires d'asserenar-te. Per avui ja n'has tingut prou de cura personal. Guardes les tisores, la depiladora, la pinta. Despenges el telèfon. Cal esbrinar la incognita de l'origen i les seves conseqüències amb una recerca íntima impossible de delegar.