El que trobareu als relats no són més que detalls surrealistes d'irrealitats imaginades fruit de la invenció.



Si et sents identificat/da, és cosa teva.







dijous, 4 de març de 2010

Agraïment

Vull aprofitar ara que fa poc més d’un mes que vaig obrir el bloc per agrair a LS i a Lluís Farré que m’animessin a crear-lo.

M’està resultant alliberador, divertit i creatiu. De resultes em miro les coses que em volten diferent, amb una òptica distant i un punt irònica que em fa somriure de mi mateixa.

Deixant de banda l'estil, les repeticions i altres pesadeses que espero que no es facin feixugues... m'està agradant això del bloc.
En fi, que una vergonyosa com jo és increïble que s’atreveixi a explicar històries com les que explico!

Merci beaucoup a tots dos! :)

diumenge, 28 de febrer de 2010

Glòria

La Glòria és una amiga, de nom simulat, que m'ha donat permís per escriure sobre el què li passa. Ella va fer un propòsit, ara ja fa quasi un any, d'alliberar-se d'una relació que jo qualifico com a malaltissa.

I ho té quasi complert.

Complert perquè no veu al indesitjable farà un any ara al març . Ella va decidir no trucar-lo, resistir-se a fer-ho a veure què passava. Veia falles essencials en la comunicació entre ells que li produïen tristor i malestar, i volia veure de quina manera mantenien l’escalf i interès per la relació o bé era un tema que només la obsessionava sense cap fonament. El mes de febrer patia per la decisió a prendre. Al març s'acomiadà un diumenge amb la mateixa tendresa que habitualment ho havia fet. Però el resta del mes s'ho va passar malament. A l'abril estava desesperada. Va esperar fins a la fi del mes. Res. L'enuig va anar creixent, fins al punt que el que era una decisió presa a contracor prenia cada cop més sentit. El xicot no la trucava. Només un sms que ella, aquí si, va preferir contestar per veu.

Curiosament al missatge li proposava de quedar una tarda. Una tarda que ella tenia compromesa des de feia mesos. És per això que la Glòria el va trucar. Amb un gest d'educació va pensar que era millor respondre amb veu per comunicar-li que aquell dia no podia, i si podrien trobar-ne un altre. Després de la salutació distant, un punt freda, la seva sorpresa va ser majúscula. El xicot, agenda en mà, segons li va dir, va buscar una data propera al seu atapeït temps..., per concloure que no podia.

-Més endavant, potser-

Ella es va quedar de pasta de moniato, tota estovada, xafada per tant crua resposta. La veu se li va afluixar, les cames li fallaven. Va deixar anar un breu comiat ajudada per la veu que a penes li sortia, incapaç d'engegar-lo per sempre. En penjar l'auricular es va desfer en un plor sec, sense llàgrimes. Dolor, sentia dolor físic, que des del pit i l’estómac s'irradiava arreu del cos.

El maig va fer el cor fort, la ira la podia, i el va passar tot d'una tirada.

Així va arribar al juny. Aleshores va trencar la seva promesa. Jo encara no entenc què la va empènyer a fer-ho. Quan l'escolto em perdo. Ella s'explica, però jo no li veig sentit a aquest gest... La qüestió és que amb la preparació de la revetlla de St. Joan es va omplir de coratge per no deixar anar un insult tan bon punt l'home contestés al telèfon. I el va trucar.

Diu que la conversa va ser anodina. Ella preguntant-li què tal. Ell responent fredament. Ara ja no recorda si ell va fer l'intent de quedar, potser sí. Crec que la memòria li esborra expressament moments dolorosos. El resultat és que tampoc varen quedar. Ella en part ja n'estava contenta. Contenta i trista, perquè confirmava la seva teoria que el paio passava d'ella. Enutjada perquè era un verdader pocasolta. Però estranyament tota la ira quedava aplacada perquè curiosament la Glòria insistia dient-me que l'estimava.


-Estimar?-. Li pregunto.


No sé què entén la Glòria per estimar. No sé què entenem les dones. Quan miro d'introduir un polsim de seny en aquesta reacció, ella no reacciona.

Això sí; es pregunta què ha fet durant aquests anys lligada a aquest paio que és incapaç de disculpar-se, de buscar un recó a la seva agenda, que la maltracta amb menyspreu i indiferència i que és incapaç fins i tot de reconèixer que li fa mal.

En aquesta sequera de contacte han continuat -dic jo, per sort- llevat d'un parell de trucades després de l'estiu. En aquells moments la Glòria sí que va ser capaç de dir-li clarament que no el volia veure. Després han intercanviat dos emails, a instancies d'ella, i ara que quasi fa un any del començament del final està satisfeta.

I diu ella baixet que ho té quasi complert, no només perquè demà comença el març, sinó perquè malgrat el seu esforç encara el té fixat al cap. Continua ocupant els seus pensaments com un borinot, i d'això encara no s'ha alliberat. Del tot.

Com a teràpia la prenc a ballar i a divertir-se. I crec que li va bé, perquè ja feia més d'un mes que no parlava del pocasolta.

dissabte, 27 de febrer de 2010

Agulletes o dolor muscular


No saps com es diu. Si agulletes o senzillament dolor muscular. El que sí saps és que el pateixes. Abans d'ahir a la nit vas fer molt d'exercici, molt. Vas prendre postures inusuals. La gatzoneta. A quatre grapes. Asseguda sobre els turmells. Panxa enlaire i palmells de les mans recolzats per darrera la teva esquena, quasi com fent un pont. Eixarrancada i asseguda d'esquena, i de front. Fent equilibris de peu dret amb una cama enfilada a l'alçada del maluc. Ajupida d'esquena amb les cames sense doblegar. Capiculada al llit... Poc a poc recuperes les imatges, algunes de les quals ets incapaç de descriure. Això sí, sents les agulletes.

El guitarrista és un pou de música i poemes coneguts. És mentider de tan afalagador, però li toleres perquè és tendre, tendríssim. Carinyós i curós. Té traça per despertar-te el desig i la confiança. Insisteix amb les seves paraules conegudes i es lliura al teu plaer i a la teva voluntat. I tu no has esperat més indicacions. T'hi has llençat. I ell també.

-Hazme tuyo. Yo hago tantra y aguanto un montón-. t'ha dit.

I és veritat. Per sort està molt lluny d'un precoç trencarollos. La son que portaves de la cervesa t'ha passat de seguida, i has estat tanta estona en vetlla que tens la sensació d'haver dormit només uns minuts abans que sonés el despertador.

I després té una eina excel·lent coronada amb un cor en sentit invers, que fa servir amb una destresa inhabitual per l'edat. O potser hauries de dir més freqüent a menys edat. Perquè l'experiència et du a concloure que com més joves, més oberts, més sol·lícits, i més experts. T'ha pres en el joc, combinant ritmes, profunditat, intensitat i ondulació. Sembla que coneix cada un dels seus efectes. I el contacte intens amb la seva pell t'acaricia fent-te perdre els teus límits. Has sentit en moments que éreu un.

A més estan els seus dits, efectivament de guitarrista, que fan joc amb la seva llengua, i que quan combina et fan perdre el món de vista.

Es lliura amb tanta intensitat que després de la suada li ha vingut fred. No t'estranya que estigui prim. Heu compartit l'abraç nu el poc que restava de la nit. Continuava sent càlid, gentil i amant amatent quan havia acabat. Què lluny dels pocasoltes que es giren d'esquena per oblidar qui hi ha al costat!

I tot això sense l'efecte pervers de l'afecte, de l'amor.
I això és el que més et cura, petita. Perquè tant de dolor es fa insuportable.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Estris de solitud: la flassada elèctrica



Fa poquet que li han regalat. L'excusa era esmorteir els dolors musculars fruit d'un mal-gest fortuït que un cop la va atrapar.

El profit és al llit. Aquests dies de fred, si dorm sola i no el comparteix, els peus se'n ressenten. Ben geladets, acostumava a allitar-se i en contacte amb els llençols no hi guanyaven gens. Hi havia nits que el rellotge marcava incansable les hores i les mitjes hores i no s'escalfaven. Es fregaven l'un amb l'altre buscant crear caliu i res.

Ara en canvi, la flassadeta té un lloc estelar als seus peus. Mentre és al lavabo l’encén. Va fent feina mentre ella es raspalla les dents, es renta la cara i fa un pipí. A vegades fins i tot té temps de rentar la roba interior que no deixa en mans de la rentadora.

I aleshores, quan es posa al llit troba l'escalforeta als peus. La flassada no es queixa com feia algun amant poc amatent. L'espera solícita . Encara que sigui apagada tot just entrar.

Així ella té temps de somiar més llargament en altres raconets del cos pels que guarda estones especials.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Elèctric domèstic


Has arribat a corre-cuita. Esgarrapes alguna cosa de la nevera. L'engoleixes depressot. Agh! les sobres agafen regust del menjar del costat.

A la feina has marxat deixant un mal rollo per resoldre. Però clar! El rentaplats és el rentaplats. I el senyor que l'arregla ve a les 15:30.

Et poses el davantal i comences a endreçar l'aigüera. Rentes els plats acumulats d'aquests dos dies. Què pensaria el tècnic davant una cuina tant embolicada?

Del menjador reculls els cotxes, el pàrking i les sabatilles. Deses els colors. I la roba neta, que ahir vas deixar sobre el sofà, queda amuntegada sobre el llit desfet. En tancar la porta et sobresalta el ring de l’intèrfon. Superpuntual.

En l'interval que puja per l'ascensor et mires al mirall de l'entrada, et treus el davantal i el llences a sobre el llit també i tornes a tancar la porta de l'habitació.

Mires per l’espiell: un paio alt. Truca. En obrir-lo tens una impressió agradable. Té un parlar reposat i molt bona planta. No sembla un operari. Més aviat un monitor d'esports. Tampoc porta mono blau. Uns texans. Sota el polo que li escau, s'intueix el pit dur. Alguns cabells blancs emmarquen el rostre ample i ossut on destaca la mandíbula. El deixes sol a la cuina. Després t'acostes silenciosament des del menjador i l'observes per darrera. Les cames també són robustes, els músculs els té treballats. Es gira i t'atrapa mirant-lo. Somriu i enceta una conversa sobre l'avaria. Li dius que estàs empipada. Miele ja és una marca cara i el que menys esperes és que et deixi tirada. No et ven cap moto. L'avaria és freqüent en aquest i en altres rentaplats. Té una veu serena que et tranquil·litza. Alguna cosa t'inclina a creure'l sense qüestionar. La confiança et fa demanar-li la opinió sobre la nevera i la complicació que pot suposar canviar el sentit de la porta. És molt fàcil. Ell s'ofereix a fer-ho. Ara ets tu qui somrius. Perquè no et veus; sinó diries que sembles babau.

Quan s'incorpora el mires de front. Els teus ulls front al seu coll. És gruixut i amb la nou lleugerament prominent. S'ha acostat cap a tu camí de la nevera. Tu eres al mig i semblava que se't haguessin enganxat els peus al terra amb la melmelada que va caure ahir. T'ha costat reaccionar. Ell serenament ha obert la caixa d'eines. S'ha ajupit novament i de seguida ha trobat el que busca. Tu repenjada al marbre l'observes embadalida. Se't creua la imatge del llit ple de roba. Mires el rellotge. Falta poc més de tres quarts perquè arribin els nens. Per dins comences a sentir una inquietud creixent, una pressa exagerada perquè acabi. Li ofereixes ajut, tot i que no sembla necessitar-lo.

Et demana que subjectis la porta amb la mà. Així. Les mans decidides són grans com tot ell, però suaus. Les ungles impecables coronen els dits amb un rosa clar. Realment no sembla un operari.

En acabar et mostra l'obertura de la porta. Us separa una distància de 30 centímetres. Ja no mires la porta. Estàs pendent de la seva explicació. No saps què fer. No et mous, però l'explicació s'acaba. Aleshores el seu braç es creua amb el teu a l'alçada de les cintures i notes com repassa el cinturó fins a l'esquena. Tu ets agosarada i l'endinses al texà. Amb l'altre mà has anat a descordar els botons dels pantalons. Uaaau! El corrent elèctric s'ha desfermat. La porta de la nevera ha quedat oberta. Els seus braços t’envolten i s'escolen per l'esquena cap a la tanca dels sostens. El pit alliberat gaudeix ara de les mans que l'acaricien en cercle i s'entretenen jugant amb els mugrons. La teva troballa ha estat l'esperada. És gran. El mires i no el veus. Una nebulosa t'envaeix la visió i en la proximitat les boques es troben. Perds el control de les seves mans i quan et recuperes te'n adones que els teus pantalons han quedat a l'alçada dels genolls. Amb els seus braços t'enfila al marbre, i des d'allí la cuina té una altra perspectiva. Juguen els seus dits amb el teu sexe. I et ve la olor lleugera del seu barrejada amb la melmelada de taronja amarga del pot que ha caigut i s'ha obert al teu costat. Quedes a l'alçada de la seva boca, ulls amb ulls. Entretinguda com estàs en el gust de la pell del seu coll i el lòbul de l'orella, l'entrada és ferma i molt càlida; i el va i ve t'apropa a ell d'una manera rítmica. Així eixarrancada, els seus braços et prenen portant-te a la taula del menjador. T'agafes fort al seu tors perquè et sembla que voles. Encara uns minuts més d'anar i venir, i xuclar i llepar i sentir la seva pell en la teva, i el rellotge toca la hora en punt. Les campanades et semblen dissonants, desmanegades i amaguen els esbufecs i les discontinues paraules de tots dos. Ell ha percebut la teva escolta. El seu so et retorna a casa. Ets a casa. No saps com però s'han fet les cinc. I els nens surten de l'escola. I vénen.


La foto és de balduffeta, fotolog.

dissabte, 30 de gener de 2010

Recons: sabó a granel


He redescobert un recó a Barcelona. Diu la meva germana que ja el coneixia. Que hi haviem anat amb la mare de petites, però jo no ho recordo.

És al carrer Cabres. Un carreró curtíssim i estret que té tot de botiguetes minúscules que va a parar a la Boqueria, on hi ha les pageses. La botiga esta endreçada i l'espai està superaprofitat.

El que més em captiva és l'olor del sabó d'oli. Es ven en escates que així que les toques s'escorren com a peixets minúsculs per la mà. L'olor em transporta a un petit poble.
Després hi ha el sabó de coco. Està esmicolat més petit.

L'adroguer, pulcre amb la bata blava i les ulleres daurades, ens ha explicat que no sap si haurà de tancar el negoci. Tant pot ser per jubilació, per tancament de la fàbrica proveïdora o senzillament per la crisi... Ha pesat i ha posat en paperines el sabó que ens hem endut. M'he comprat un kilo del d'oli i mig del de coco.

Molt amable, ha volgut veure la foto que m'ha deixat fer de darrera el taulell, amb la caixa registradora en primer pla.


Ara a rentar roba!

divendres, 29 de gener de 2010

El "pocasolta". Aproximació a un primer assaig.



Aquest mot al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans [Léxic Comú] el defineix com "Que no té solta. És un poca-solta, per això tothom l’acaba defugint." El tema és que m'he engrescat a escriure sobre alguns elements descriptors, que almenys per mi l'identifiquen. Al text he utilitzat el terme en masculí per facilitar la lectura, però és obvi que també n'hi ha del génere femení.



Sobre el pocasolta: un inconscient que és incapaç d'entendre què li passa, què implica, i a qui embolica. Pot ser altament perillós.



El pocasolta no sap què li passa. Va d'aquí d'allà, donant missatges imprecisos de sí mateix, encoratjant històries de sí mateix que ni ell mateix té clares. En definitiva: no s'entén a sí mateix. Dubta en coses essencials, i el que és pitjor: no pren decisions per por a equivocar-se. Podríem dir que el pocasolta viu en la indefinició de sí mateix; no com un estat puntual, dubitatiu que és sa freqüentar per a créixer. No. El pocasolta es tanteja perpètuament. Vacil·la si lliurar-se o deslliurar-se. Dubta si acceptar per por de perdre tot el que s'ha d'esdevenir si no accepta. Sí, en certa mesura aquesta indefinició de sí mateix té una manifestació en el seu tarannà voluble, que es tradueix en una indecisió en qüestions vitals.
Però alerta: el pocasolta no n'és conscient d'això. A tot estirar, atribueix aquest "fer" a qualsevol aspecte que defineix fora del seu control: manca de voluntat, desídia, angoixa, tristesa... qüestions que afecten a qualsevol tema essencial de la seva vida. Totes elles donen com a resultat la "invalidesa" en la presa de decisió o de resolució que es requereix per prendre partit. Aquest fet el fa molt perillós si s'hi contacta. El pocasolta té totes les capacitats i és hàbil, molt hàbil. El resultat és que es deixa portar per les circumstancies, o dit d'una altra manera; pels interessos que el criden més en el moment concret.

Sí, el pocasolta és una persona inconsistent, que té totes les capacitats per ser ferm i no les aplica per interès propi. Els entesos potser en dirien "narcisista" o bé immadur. Cal remarcar que el pocasolta no hi pot fer més (si no vol...) perquè en escassíssimes ocasions pot identificar quin és el cercle habitual de les seves relacions, i la seva postura narcisista tolera difícilment la recerca d’ajut.
Per tant tenim que,

- No sap què li passa. El diagnòstic sobre el que sent és confús i voluble. Ara ho sent, ara no ho sent. Ara vol, ara no vol... Dubta. No és capaç d'identificar què sent amb seguretat.

- No sap què implica el què li passa. Ajorna les conseqüències del que li passa o sent, deixant les decisions a les circumstàncies o a altres però sempre amb un marcat benefici propi. Per tant no decideix activament sinó passivament, i a més en dóna la responsabilitat als altres o a les circumstancies. Les decisions que adopta passivament, són essencialment aquelles que no l'impliquin en cap compromís. Ho justifica pels motius que estan descrits al punt anterior: no sap què li passa, i per tant no pot decidir, ni prendre responsabilitats ni compromisos.

- A qui embolica. Aquesta és la part més penosa per qui els tracta. Per l'estil de decisió del pocasolta els que el tracten tenen tots els números de la rifa per ser responsables de la desfeta, les dificultats, errors o naufragis relacionals, dels que ell entendrà que és el principal patidor. Un cop més el punt de sortida i arribada, el punt de visió, és ell mateix. Precisament perquè el pocasolta no pren decisions activament sempre té les "mans netes" de responsabilitat, justament perquè no es compromet. Són de plànyer els bonafé que embolica. Queden obsedits per satisfer, per assumir els espais de responsabilitat que ell no pren, i d'això en pot resultar la seva anul·lació personal.

Perquè el que s'esdevé per part dels qui embolica, és un espiral que s'intensifica per complaure'l, per assumir-ne la cura i atenció que topa cada cop amb el dubte del pocasolta, la indefinició i el deixar-se portar fins a transformar-se en una indiferència menyspreant que rep l'embolicat. Els nivells de victimització poden arribar a ser molt dolorosos. Val a dir que els "víctimes" també tenen un perfil a treballar. Ja se sap que "no hi ha botxí sense víctima".

La sortida més ràpida de la relació amb un pocasolta és la fugida. I a ser possible sense pistes. Com més seca i neta sigui, menys dolorosa serà, perquè el pocasolta, pel seu estil, pot esprémer les relacions fins a límits insultants sense entendre ni empatitzar. Cal tenir present que el pocasolta pren només la seva perspectiva i no pot acostar-se genuïnament al dolor del qui embolica. Pel pocasolta, l'altre es relaciona amb ell perquè lliurament accepta les seves condicions, perquè ell s'ho val.

Cal dir que com més propera sigui la relació més aguts poden ser els seus efectes negatius. No és el mateix ser parella o pare d'un pocasolta que treballar amb ell o si es tracta d'un veí de l'escala.

Un darrer advertiment. A vegades el pocasolta enganya, perquè manté alguna esfera conservada on -per sort- predomina la maduresa i el compromís. Pot ser a la feina, o la relació paterno-filial, o altre àmbit on les capacitats es despleguen amb maduresa i són assumides amb responsabilitat. Això no obstant aquesta percepció veladament narcisista segueix sent present en aquestes relacions. Quan no es dóna cap àmbit de capacitat, ens trobem davant d'un pocasolta de grau molt intens difícilment reversible.

En resum podríem dir que un pocasolta és un nen de més d'un metro setanta i pico que calça més d'un 41 i que fa més d'uns vuit anys que s'afaita, que disposa de capacitats suficients per a millorar la seva condició, ...però que no les utilitza. Algú amb qui cal mantenir certa distància de seguretat.




"El que es dueño de sí mismo y es capaz de dominarse tiene sometido a su poder este basto mundo y todo cuanto existe"

Paul Fleming

Teulats mullats


Avui ha vingut a disculpar-se. Bé, la veritat és que venint ella m'ha facilitat les coses. Tal com va acabar no sabia com posar-m'hi.

-No et volia incomodar. Ho sento- M’ha dit en un descans.
-Ah, no! A mi també em va agradar! Si vols podem continuar...

Només m'ha mirat des de sota entremaliadament i amb un somriure còmplice fent un lleuger moviment amb el cap. Des del púlpit alertaven perquè ens asseguéssim. M'ha agradat la forma de mirar-me. I tal com em va besar.

Ahir li vaig enviar un SMS: “Ei! K fas?". Eren quarts d’una i no tenia son. Com que no ha contestat he tancat els ulls, i m’he escapolit per la finestra. He saltat per les teulades amb atenció. La humitat de la nit les feia lliscants. Només he trobat dos gats despistats, i m’he plantat al llindar de la seva finestra de l’hotel. L’accés és practicable. Només un petit mur separa el cel obert del carrer Ellis i per allí he saltat.

De bones a primeres no veia res. La cambra era fosca. L’estor estava quasi avall de tot i les lleugeres cortines a tocar del vidre donaven una visió velada a l’estança. Quan a poc a poc m’he anat acostumant a la foscor de l’interior, s’ha encès el llum inesperadament.

Només arribar ha tirat el bolso descuradament sobre el llit. S’ha descalçat i tret la jaqueta apressadament i ha desaparegut del meu camp de visió. En tornar ha tret el bolso de sobre el llit i ha obert els llençols. M’he esglaiat perquè ha donat la volta al llit i s’ha acostat a la finestra tot mirant a terra. S’ha ajupit desapareixent per uns instants. Quasi la tenia davant per davant i aprofitant el seu gest m’he retirat a un costat per no ser vist. Quan s’ha incorporat tenia alguna peça de roba a les mans que ha deixat descuidadament al llit i que no he pogut distingir. Ha tancat el llum i n’ha obert un petit de sobretaula. La làmpada era mínima, tènue. Ha tornat a posar-se a l’altre banda del llit i, d’esquenes, ha començat a fer un moviment sinuós dels malucs a una banda i altra per alliberar-se dels texans arrapats a les cuixes. Seient al llit, d’un sol gest s’ha tret el suèter que ha llençat a un recó de la cambra i tot seguit els sostens també han fet cap al mateix lloc. Llavors amb un llarg sospir s’ha deixat anar pesadament sobre el llit amb els braços estesos cap amunt deixant que les suaus ombres dibuixessin clars obscurs a la pell i posessin de relleu els mugrons. Les cames s’han acomodat al matalàs doblegant els genolls. Després les mans s’han anat esmunyint per darrera mentre alçava el pubis per desfer-se de la darrera peça resseguint l’itinerari de les cames.

Aleshores he sentit el silenci sostingut. He mirat de no respirar. Tenia els peus incòmodament posats a un petit relleix de l’edifici i patia per no perdre el suport perquè el meu equilibri era precari. Per sort el silenci s’ha trencat quan ha voltat tota ella posant-se de costat mirant cap a la finestra, cap a la llum de la tauleta de nit.
I aleshores l’he vist clarament. Els cabells embullats, el coll llarg i nu, el braç de sota estirat i la mà estesa, el pit emmarcat per l’altre braç, la vall vertiginosa de la cintura que s’enfila en l’arc suau dels malucs, el melic i dessota borrissol, cau del desig; i les cames lleugerament doblegades amb els genolls senyalant-me. M’he estremit, perquè m’ha semblat que em mirava a mi. Els ulls fixos i brillants no parpellejaven. Amb la mà dreta ha tancat l’interruptor. Però a les fosques els seus ulls oberts igualment llampurnejaven.

dijous, 28 de gener de 2010

L'interior del treballador



Perquè hi ha hagut a France Télécom tants suïcidis? És excessiva la pressió que suportem a la feina? Vivim diferenciadament la feina de la nostra vida privada? L’assetjament a la feina ens fa més vulnerables avui que en el temps dels nostres pares?

Val la pena donar una ullada a l’entrevista a SIDI MOHAMED BARKAT i pensar cap a on correm...


divendres, 22 de gener de 2010

20 anys.



La va sorprendre la llengua de conversa. Es trobava a l'altre banda de l'Atlàntic. Enmig del garbuix dels parlants nord-americans va distingir unes frases de contrast mutu, de qui comparteix afinitats i complicitats, i una recomanació.

En girar-se va veure'ls. Dialogaven distreta i obertament mentre s'adreçaven al mostrador, emparant-se en un idioma allí estranger.

No va poder reprimir-se. Tenia unes ganes boges de parlar pels colzes sense esforçar-se ni en la pronúncia ni en la traducció.

- Vaja! Quan de temps sense sentir parlar en català!
- Ah! tu també? - va fer el morè amb un somriure, afegint una frase anodina.

Va enllaçar la conversa amb un comentari sobre la jornada. El morè va fer un gest per incorporar al seu company que s'havia quedat enrere desinteressat per la trobada.
Seguiren les presentacions a les que s'afegí una col•lega. Sortiren plegats aturant-se a un Sub-way per comprar entrepans i begudes.

Es va reconèixer embadalida pel morè. Els ulls petits i riallers, trapelles. Les celles espesses. El cabell curt a l'estil Tintin, les espatlles amples, una alçada protectora. Però sobretot, sobretot allò que a les dones torna boges: atent als gestos que feia, als seus ulls, curós en el joc de distàncies; l'aproximació lleu per darrera, la veu que s'acostava perillosament a l’oïda, sensible al llenguatge més intuïtiu, sol•lícit. I una olor lleugera a ametlles i suavitzant.

Notava com seguia amb la mirada les vacil•lacions dels seus gests i els seus ulls. S'aturava a la boca. Les dificultats per sostenir l'entrepà, la carpeta, la bossa, el jersey... Es veia desbordada i no pas pels trastets.

- Vols que t'ho aguanti?
- Ah! Sí, gràcies!..., un moment.

Admet que una lleugera frisança es va apoderar d'ella. Igual com l'aigua s'escalfa, es fa vapor, creix, s'expandeix i esclata buscant una sortida apressada, així va començar a identificar que agafava temperatura.

Al sopar hi havia vi. Al sopar hi varen haver copes. Però no li agrada perdre el seny. Així i tot no pot evitar que l'alcohol tingui els seus efectes. Mira de controlar-los. Tota manera no necessita beure per a ballar. Li agrada deixar-se anar amb la música i esgotar-se.

Tothom ballava. El morè té un moviment decididament lasciu, semblant al de l'Elvis. Sembla abstret pels gots amb barreges, la música chumba-chumba, mentre s'acosta perillosament a qualsevol dona. Això fa angúnia. Li fa venir basca. De tant en tant secreteja amb el seu amic i marxa del camp de visió.

Però està decidida. Comença a enfilar-se la temperatura fins a bullir. A expandir-se. Ara és ell qui està darrera seu bellugant els malucs endavant i enrere. I el sent a fregar del seu dors, les natges, les mans a una distancia imperceptible encerclant el cos sense tocar-la. I sent una imperiosa necessitat de buscar una sortida. Es gira per mirar de controlar cap fuita de vapor. Aleshores s'adona que s'acobla al seu moviment de malucs, escurçant la distància. Sense tocar-se. Ara és ella qui baixa la mirada per veure el vermell gruixut dels llavis i la boca entreoberta. I poc a poc la boca s'hi acosta. I es deixa anar en l'explosió de gust. De cola i de fusta, esclata la frescor del gel a la boca, la humitat i la tebior, i el petó que no vol acabar, i la quietud que ha fet marxar la música de cop i tot el que hi ha al seu voltant.

I aleshores el seny apaga el foc sobtadament. S'atura l'ebullició. Això la fa retirar-se bruscament separant els palmells de les mans que es tocaven i ara fan que no. En mig del daltabaix tot el local s'ha omplert de mirons. El soroll impedeix la conversa. Li diu alguna cosa a l’oïda. Ell entén a mitges. I accepta.


dimecres, 20 de gener de 2010

Casualitats...

No localitzo la web de l'escrit "Qué encierran las casualidades?" d'Ángeles Rubio que m'ha enviat un bon amic que estimo. És per això que l'enganxo a continuació.
Jo ja no hi crec en les casualitats. Estic convençuda que l'inconscient col·lectiu del que parlava C. Jung, la sincronicitat, la física cuántica, són explicacions diverses dels lligams finíssims que ens connecten. Cal estar atent en el present, en l'"aki i ara" per reconèixer aquestes connexions. Per això no me'n puc estar de subscriure tal i com acaba aquest article: "Pensar las acciones en positivo atrae las coincidencias benéficas, y esto no es casualidad."


¿Es pura coincidencia el descubrimiento
de la penicilina o la cancelación de algunos pasajes en el ´Titanic´ que después
se hundió? Tal vez hay una lógica detrás de todo ello
QUÉ ENCIERRAN LAS CASUALIDADES?Ángeles
Rubio - , socióloga.
En estos tiempos de pocas buenas noticias, recientemente saltaba a los medios una crónica con final feliz. Montse Ventura - una madre viuda que viajaba en un autobús de Barcelona de la línea 64 Barceloneta/ Pedralbes- salva su vida gracias a la coincidencia con Gloria, una endocrinóloga que, al verla, hizo un diagnóstico precoz de su tumor de hipófisis. Las dos mujeres, con un "ángel especial", se reencontraron días más tarde a través de una nueva coincidencia, cuando Gloria leyó en La Vanguardia la historia de la que formaba parte.Ángel, asimismo, es el nombre de un familiar cercano, de cuarenta años y con un hijo de siete; ingeniero informático. Es ese tipo de profesionales de los que nadie recuerda que haya llegado tarde un solo día al trabajo. Su sentido de la responsabilidad le hace levantarse siempre poco antes de que suene el despertador. Siempre, excepto aquel fatídico 11 de marzo del 2004, en el cual ni sonó la alarma ni oyó su reloj interior. Y eso evitó que tomase, como todos los días, uno de los tres trenes que estallaron en los atentados de Atocha, en Madrid. Su madre, también de nombre Ángeles, destrozada hasta que recibió la llamada de su hijo desde la estación, quiso preparar una cena para toda la familia y así dar gracias a Dios. Menos religioso, su padre, también informático, insistía en que las casualidades son sólo parte de la vida, tanto las buenas como las desafortunadas; y su hermana, por último, trató de convencerle de que ese tipo de casualidades son oportunidades que brinda la vida, en su propia lógica, para reflexionar. Casualidad o atención dirigida, depende de como se mire, resulta el hecho de que en torno a distintos medios de transportes se acumule un buen número de historias coincidentes que fueron determinantes en las biografías de sus protagonistas. Por ejemplo, una motocicleta con sidecar fue el medio desde el que el anarquista Ramón Casanellas ametralló al entonces presidente del Gobierno Eduardo Dato en el año 1921, y el vehículo en donde el propio Ramón Casanellas falleció años más tarde cuando circulaba por la zona de Montserrat. Causalidad más que coincidencia dirían muchos, cuando parafraseando el refranero se recuerda que "quien a hierro o desde el hierro mata, a hierro y en el hierro muere". Y los hierros de los medios de transporte, como metáfora del espacio y el tiempo, las de las vías del tren, el avión o de navío, no son ajenos a multitud de casualidades también redentoras."Ángel" reconocido es el que acompañaba a la camarera de transatlánticos Violeta Jessop, que gozó de una larga existencia gracias a la reincidente causalidad de sobrevivir al hundimiento de tres de ellos: el Olimpia,el Britania y el Titanic;las tres joyas de la White Star Line. Este último, envuelto en misteriosas cancelaciones y anulaciones días y segundos previos a su partida, como la del propio propietario de la naviera, J. P. Morgan. Como en tantos casos, situaciones que hacen pensar que ciertas personas cuentan con un instinto para olfatear las desgracias.De hecho, los grandes accidentes suelen caracterizarse por la confluencia no de uno, sino de múltiples errores y fatalidades, lo que produce tal sobrecogimiento y perplejidad que logra sustraer la atención de lo cotidiano, y que entronca con debates más profundos sobre el azar, la providencia o sobre las propias preguntas que se siguen haciendo todas las ciencias naturales y sociales.La mezcla entre lo material y lo humano, entre la muerte y la vida, entre la tragedia, elhumory la esperanza, causas y sinrazones, es lo que hace de las coincidencias una suerte de contradicción y, como tal, siguiendo a Ludwig Wittgenstein, terreno abonado para la filosofía. Guiños de Dios o pestañeos del alma como dicen unos, azar o secuencia de probabilidades, otros, las casualidades pueden sacudir los pilares más sólidos de ideologías y creencias. Un ejemplo de esta paradoja entre causalidad y casualidades es la propia ciencia, caracterizada por explicar las causas de los fenómenos a través del método en el que se formula previamente lo que quiere estudiarse, los resultados esperados, los que posteriormente se confirman o rechazan. Pues bien, los avances más significativos de esta suelen surgir de la casualidad más inesperada.Henry Becquerel, en 1896, descubre la radiactividad al abrir un cajón y comprobar el ennegrecimiento de una placa fotográfica junto a un frasco de sales de uranio. En 1802, Oersted descubre la conexión entre electricidad y magnetismo, mientras impartía una conferencia en Copenhague, al situar accidentalmente una brújula cerca del hilo conductor de electricidad y observar que la aguja cambiaba de dirección. Algo parecido a lo que le ocurrió a Alexander Fleming cuando descubrió la penicilina en 1928 gracias a la fortuita observación de las secreciones de un hongo que destruía los estafilococos, las bacterias responsables de las infecciones. De este modo, el hacer científico se ha ido construyendo con la exclamación "Eureka" (lo encontré) de fondo, expresión que parte de un Arquímedes entusiasta (siglo III a. C.) al descubrir el principio de flotación mientras se bañaba desnudo, y repetida por Newton (1643-1727) cuando descubre, casualmente, la ley de la gravedad al caer una manzana sobre su cabeza en la campiña británica.Todo esto no es de extrañar, porque la ciencia y las creencias religiosas comparten una actitud de atención frente a la vida para explicar desde diferentes ámbitos lo que previamente ya existía, es decir, las leyes del universo. Ya lo decía Thomas Kuhn en su famosa obra La estructura de las revoluciones científicas (1962): los científicos no saben previamente qué problema van a resolver, porque el problema y la solución surgen de antemano. Las nuevas verdades son el resultado de relacionar, a veces gracias a un casual destello de lucidez, otras certezas del pasado. De ahí la magia nada esotérica del conocimiento, como de la vida que es constante aprendizaje, cuando sale al encuentro.Así, uno de los
mejores días ocurre lo peor, como en el Titanic,y el peor día de todos se transforma en la oportunidad de una vida, como le ocurrió a la actriz sudafricana Charlize Theron, embajadora de la ONU. Con una existencia muy difícil tras de sí (su madre mató a su padre en defensa propia), se encontraba frente a la ventanilla de un banco de Hollywood Boulevard cuando debido a su aspecto humilde se negaron a pagarle un talón. Al borde de sus fuerzas y discutiendo acaloradamente con el cajero, atrajo la atención de John Crosby, el agente artístico, que le preguntó si nunca se había planteado trabajar en el cine y le dejó su tarjeta.Como decía Albert Einstein, "el mundo que hemos creado es producto de nuestra forma de pensar", y las propias formas de contar e interpretar las historias humanas se encuentran impregnadas de valores culturales, como el de compensación y justicia, y tal vez por ello suelan ser más recordadas las casualidades benefactoras cuando se han visto precedidas de la fatalidad. Pues bien, el colmo de las coincidencias resulta al comprobar el cúmulo de ellas que tuvieron que ocurrir a personajes como el propio Albert Einstein, Carl Jung o Clive Granger, para alcanzar sus descubrimientos, precisamente algunos de los que más se afanaron en explicar la relación entre causalidad y casualidad. Por ejemplo, es bien conocido que el primero fue censurado por sus profesores en la infancia al considerarle un joven con muy pocas posibilidades de progresar. La gran casualidad fue que, como el propio Nobel de Física admitiría en su autobiografía, gracias a ese desarrollo intelectual tardío fue posible la formulación de una teoría tan compleja como la de la relatividad: "Un adulto normal no se inquieta por los problemas que plantean el espacio y el tiempo, pues considera que todo lo que hay que saber al respecto lo conoce ya. Yo, por el contrario, he tenido un desarrollo tan lento que no he empezado a plantearme preguntas sobre el espacio y el tiempo hasta que he sido mayor". De este mismo carácter amable surgiría su sentencia: "La vida es hermosa, vivirla no es una casualidad".Carl Jung, fundador de la psicología profunda, comenzó a desarrollar su teoría sobre las coincidencias gracias a las conversaciones con el físico cuántico Wolfgang Pauli sobre el probable funcionamiento de la historia. Ambos reconocieron que para que se conocieran tuvieron que ocurrir muchos hechos coincidentes y dolorosos. Dela terapia psicoanalítica con Jung, al parecer Pauli también extrajo la visualización de la danza subyacente a todas las partículas subatómicas que se constituyen en la base de todo el universo, y que le valieron el premio Nobel de Física. De dicha teoría consiguió Jung, a su vez, las bases para la suya sobre la sincronicidad.Al contrario que los anteriores, la vida de Clive Granger se encuentra llena de golpes de suerte y casualidades que determinaron su obra, y que llevaron a aquel niño que, según alguno de sus profesores, "nunca llegaría a tener éxito" a convertirse en figura clave de la econometría. De formación matemático, obtuvo el premio Nobel de Economía por sus trabajos estadísticos en los que integra casualidad y causalidad para explicar el funcionamiento de los sistemas económicos al tratar de forma unitaria estadística y economía, el corto plazo a través de distorsiones aleatorias, y el largo plazo de las regularidades económicas, y con ello las relaciones entre riqueza y consumo, tipos de cambio y niveles de precios, y tipos de interés.Si causa y coincidencia se integran en las finanzas, no puede imaginarse menos de las relaciones personales, a no ser que exista una parte de información que se desconoce poseer. Deepak Chopra (médico, escritor indio) suele decir en sus conferencias que si en un avión se sienta al lado una persona que está escribiendo un libro con la misma idea central que la que él también está escribiendo, la ley de la probabilidad no puede explicarlo, y sí el hecho de que la vida tiene un significado, una conexión espiritual y todas las personas se encuentran elaborando sus propias vidas. Algo similar a lo acontecido a la doctora en el autobús urbano 64 cuando describía su determinación de comunicar su diagnóstico a Montse Ventura: "Me fijé en ella por las buenas vibraciones que transmitía, y de no haberlo dicho me hubiese encontrado muy intranquila".Tiene que ver con una suerte de sensibilidad anticipativa que denominamos intuición, y que lleva a ponerse con mayor facilidad en "la piel de los demás" y, otras ocasiones, a salvar grandes peligros. Porque la intuición, como forma de conocimiento no consciente, lleva a comportamientos que en principio pudieran parecer fortuitos al desconocer su causa; como cuando se evita tomar un automóvil que luego se accidentará, un empleo en una empresa que irá a la quiebra o una relación con una persona malintencionada pero que a priori parece buena. Ciertos detalles (los gestos, el parecido con situaciones anteriores, etcétera) pueden estar avisando, ¡y sin saberlo!, del desenlace.Según el mencionado Carl Jung, la falta de validez que se confiere al azar es porque todavía no se ha descubierto la causa de las
"coincidencias signi-ficativas", dado que no pueden explicarse por el principio de causa y efecto, ni por la ley de serialidad, pero sí por una conexión transversal entre lo que acontece en el conjunto del universo. Como por ejemplo, cuando suena el teléfono después de recordar a un amigo, y no antes. La visión fragmentada, no unitaria, de los razonamientos sería la que estaría impidiendo el conocimiento global, del mismo modo que el estudio de la física cuántica ayudó a Jung a formular su teoría psicológica del inconsciente colectivo, como también la de la sincronicidad en la vida humana, en su libro La interpretación de la naturaleza y la psique.El mismo inicio de la vida es una casualidad con causa, desde el apareamiento, producto del azar, hasta el proceso biológico por el que se produce la fecundación: millones de espermatozoides en pos de un solo óvulo y que darán un ser diferente reproducen el juego de azar en su posibilidad infinita de no errar. La casualidad del error genético, a su vez, será fuente del nacimiento de nuevas especies a través de la deriva genética (casuales fluctuaciones causales), diversidad y evolución.En los seres humanos la cultura ha querido ver, en la casualidad del encuentro de la persona amada y en las coincidencias personales de las parejas, el destino, bien en forma de voluntad divina (casamiento y mortaja del cielo bajan) o pagana como realización del mito platónico de la "media naranja". El problema reside en que dicho mito, procedente de la obra El banquete de Platón, no habla de cítricos ni de relaciones entre hombres y mujeres, sino de seres circulares andróginos que fueron divididos por Zeus, y que sólo cuando vuelven a encontrase se sienten completos. Y es que, tanto en el relato mítico como en la realidad cotidiana, el gozo ante las coincidencias es el resultado de una suerte de narcisismo, es decir, que más que una fuerza altruista o platónica, uno se enamora del reflejo de sí mismo o de lo que le gustaría ser. Pero dicha casualidad tiene buena parte de proyección.La relación entre las preferencias físicas a las coincidencias espirituales quedó demostrada por Plesser-Storr en 1995, con sus experimentos entre universitarios que estaban ilusionados por gustar a una chica atractiva. Los estudiantes expresaban actitudes y opiniones falsas con tal de estar de acuerdo con ella. Sin embargo, cuando se trataba de una chica poco atractiva, los mismos estudiantes hacían justo lo contrario, expresando falsos desacuerdos, con lo que quedaba demostrado que la atracción y el deseo sexual generan acuerdo y coincidencia. Este hecho ha sido también explicado por la antropología física, de modo que el amor no partiría del corazón, sino más bien del cerebro, concretamente del hipotálamo, en donde se encuentra la molécula del amor. La principal causante sería la fenitelitamina, un neurotransmisor que produce un estado de optimismo transitorio. Por su parte, la noradrenalina, en los primeros estadios del enamoramiento, sería la causante de que se vean coincidencias y de minimizar las dificultades como la distancia física y social o la diferencia de edad.A pesar de todo, atractivo (una cualidad diseñada por la cultura y la personalidad) , afinidad y proximidad son las tres variables que la psicología social destaca como principales implicadas en el enamoramiento. Ysi las coincidencias no siempre son garantía de llevarse mejor, sino a veces de choque de caracteres, la afinidad cultural facilita la comunicación y que las personas se comprendan, por lo que las parejas multiculturales son las que alcanzan mayores tasas de separación y divorcio.La buena noticia es que si todos los estudios que en los últimos años trataban el tema de la caducidad del amor romántico cifraban la vida de este en el corto plazo de entre uno y cuatro años, en otra dinámica más benévola como ocurre en la econometría, un estudio más reciente (de la Universidad de Stony Brook, de Nueva York) apunta que un diez por ciento de las parejas enamoradas seguirán estándolo de igual modo en el
largo plazo (pasados veinte años); lo que sin duda tiene mucho que ver con la presencia de dichas hormonas y neurotransmisores, como reflejo no sólo de la casualidad, sino además de la voluntad por hacer de la excepción, la norma.Es la voluntad de que las cosas salgan bien cuando se mira más allá del interés particular, para atraer la suerte del albur en el trabajo, de querer tener "la fiesta en paz" con amistades o en política lo que atraerá las fuerzas coincidentes. O dicho de otro modo, el sentido común para el éxito, antes que la fatalidad.
ACTITUDES Y ESTRATEGIAS
La sincronicidad en el sentido de estar en el momento adecuado en el lugar adecuado, la afinidad, la sintonía y la casualidad son cuestión, entre otras cosas, de observación. Por tanto, las coincidencias que mejoran la vida son una posibilidad al alcance si se vive serena y conscientemente. La realidad es cambio; si fuese fija y perfecta sería ficción. La biografía perfecta es aquella capaz de aceptarla para vivir mejor. Casualidad y causalidad juegan malas pasadas cuando no se está preparado para detectar la oportunidad de innovación o crecimiento en cada una de ellas. La intuición estratégica surge cuando se deja de pensar desde el propio punto de vista del aquí y ahora, para analizar las cosas desde la interconexión que une a las personas, los fenómenos y las ideas. La intuición es una forma de conocimiento que no conoce las causas aunque las tenga, y que hay que tener en cuenta para estar alerta sobre peligros y oportunidades. Mantenerse atentos a lo que pasa, antes que a cavilaciones sin fin, ayuda a sentirse bien, a detectar las causas del peligro y las coincidencias que son oportunas, y eso no es magia, es estrategia. Si el exotismo y las diferencias culturales avivan el deseo (en su propia ley cuando se quiere lo que no se tiene), la coincidencia
en los ideales, proyectos y valores contribuyen a las relaciones duraderas. La fortuna no es hallazgo, ni el enamoramiento, sino hacer de cada día una suerte y un encuentro. El pensamiento es previo a la acción. Pensar las acciones en positivo atrae las coincidencias benéficas, y esto no es casualidad.

La cana púbica




La descoberta és casual. Un capvespre sortint de la dutxa et fas una pedicura ràpida. Seguidament agafes la maquineta de depilar, aquella que té un só amenaçador i comences a fer-la lliscar cames amunt. Aguantes estoicament les estirades, que els comerços s'entesten en vendre com a indolores i et poses la crema hidratant de criatures que esperes que et retorni a la infantesa. Quan arribes a l'entrecuix, amagues els xiscles genuïns sota una cançó enrabiada que cantes a batzegades.

Després pinta en mà, et disposes al treball de perruqueria més delicat. Aquell que deixaries en mans de'n Fabio, el perruquer d'estrelles porno que aconseguia verdaderes obres d'art de colors en espais minúsculs. Tu com a aficionada mai t'atreveixes al color. I aleshores la descobreixes. Allí està. S'erigeix intrèpida entre els altres, fent-se notar amb el seu descolorit blanc. Sorpresa, la observes estranyada. No entens qui li ha donat permís per fer-se un espai entre els altres. Tu no. I el terreny és teu. Aleshores cavil·les, tot buscant coincidències, quin dels teus amants pot haver encoratjat aquesta incursió. Empipada, estàs disposada a foragitar la intrusa d'una estirada junt amb l'amant de qui sospites.

Desisteixes. Aquest cop. Tems que l'extradició encoratgi a altres seguidors. El rampell no és la millor estratègia. Rumies. Mires d'asserenar-te. Per avui ja n'has tingut prou de cura personal. Guardes les tisores, la depiladora, la pinta. Despenges el telèfon. Cal esbrinar la incognita de l'origen i les seves conseqüències amb una recerca íntima impossible de delegar.

El xuclador


Ja era el tercer cop que es trobaven. Avui no els semblava estrany que quasi com si fos propi de la dimensió en la que entraven, només aproximar-s'hi, s'il·luminés intensament la porta galvanitzada custodiada per dos grans ficus benjamina a cada costat.


Es posaven davant mateix de la porta, quasi enganxant-hi el nas, salvant una llosa baixíssima. I en aquell precís moment la discreció de la porta amagada entre els ficus, quedava substituïda per un focus d'alta intensitat que s'encenia sobtadament i els il·luminava des del bastiment superior. Es sentien observats amb deteniment. Escrutats. I màgicament la porta s'obria sense que ningú els rebés. L'extrem contrast de la llum de fora i la foscor de dins els feia dubtar per uns segons on es trobaven.


Sorgia entre la foscor un home ben plantat i correctament vestit, sempre diferent, però sempre de poques paraules qui es feia seguir fins un petit espai tancant-los entre cortinatges. Aleshores, amagats per la llum tènue i la intimitat, es lliuraven als petons continguts i el xiuxiueig a cau d'orella. "No sento res", deia ell.


Es perdien en la infinitat de passadissos creuats sense veure ningú. Entre el laberint de portes que anaven desfilant a ambdós costats finalment, una s'obria deixant en la penombra una cambra entapissada on els sons es perdien entre els teixits i les textures.


La sortida era rampellant. Travessaven el llindar més curtament. En obrir-se la porta galvanitzada el focus a penes tenia temps de fer un llampec intens per avisar-los de l'evacuació. Del món dels vels, el silenci i el somni eren expulsats al món de la llum artificial, el brogit del trànsit i la gent atrafegada. Quedaven cegats pel fort contrast, les ninetes s'encongien espantades. Els feien falta uns segons per recuperar la consciència un cop haver baixat els dos dits del graonet que els separava de l'espai interior.