Ja era el tercer cop que es trobaven. Avui no els semblava estrany que quasi com si fos propi de la dimensió en la que entraven, només aproximar-s'hi, s'il·luminés intensament la porta galvanitzada custodiada per dos grans ficus benjamina a cada costat.
Es posaven davant mateix de la porta, quasi enganxant-hi el nas, salvant una llosa baixíssima. I en aquell precís moment la discreció de la porta amagada entre els ficus, quedava substituïda per un focus d'alta intensitat que s'encenia sobtadament i els il·luminava des del bastiment superior. Es sentien observats amb deteniment. Escrutats. I màgicament la porta s'obria sense que ningú els rebés. L'extrem contrast de la llum de fora i la foscor de dins els feia dubtar per uns segons on es trobaven.
Sorgia entre la foscor un home ben plantat i correctament vestit, sempre diferent, però sempre de poques paraules qui es feia seguir fins un petit espai tancant-los entre cortinatges. Aleshores, amagats per la llum tènue i la intimitat, es lliuraven als petons continguts i el xiuxiueig a cau d'orella. "No sento res", deia ell.
Es perdien en la infinitat de passadissos creuats sense veure ningú. Entre el laberint de portes que anaven desfilant a ambdós costats finalment, una s'obria deixant en la penombra una cambra entapissada on els sons es perdien entre els teixits i les textures.
La sortida era rampellant. Travessaven el llindar més curtament. En obrir-se la porta galvanitzada el focus a penes tenia temps de fer un llampec intens per avisar-los de l'evacuació. Del món dels vels, el silenci i el somni eren expulsats al món de la llum artificial, el brogit del trànsit i la gent atrafegada. Quedaven cegats pel fort contrast, les ninetes s'encongien espantades. Els feien falta uns segons per recuperar la consciència un cop haver baixat els dos dits del graonet que els separava de l'espai interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada