El que trobareu als relats no són més que detalls surrealistes d'irrealitats imaginades fruit de la invenció.



Si et sents identificat/da, és cosa teva.







divendres, 22 de gener de 2010

20 anys.



La va sorprendre la llengua de conversa. Es trobava a l'altre banda de l'Atlàntic. Enmig del garbuix dels parlants nord-americans va distingir unes frases de contrast mutu, de qui comparteix afinitats i complicitats, i una recomanació.

En girar-se va veure'ls. Dialogaven distreta i obertament mentre s'adreçaven al mostrador, emparant-se en un idioma allí estranger.

No va poder reprimir-se. Tenia unes ganes boges de parlar pels colzes sense esforçar-se ni en la pronúncia ni en la traducció.

- Vaja! Quan de temps sense sentir parlar en català!
- Ah! tu també? - va fer el morè amb un somriure, afegint una frase anodina.

Va enllaçar la conversa amb un comentari sobre la jornada. El morè va fer un gest per incorporar al seu company que s'havia quedat enrere desinteressat per la trobada.
Seguiren les presentacions a les que s'afegí una col•lega. Sortiren plegats aturant-se a un Sub-way per comprar entrepans i begudes.

Es va reconèixer embadalida pel morè. Els ulls petits i riallers, trapelles. Les celles espesses. El cabell curt a l'estil Tintin, les espatlles amples, una alçada protectora. Però sobretot, sobretot allò que a les dones torna boges: atent als gestos que feia, als seus ulls, curós en el joc de distàncies; l'aproximació lleu per darrera, la veu que s'acostava perillosament a l’oïda, sensible al llenguatge més intuïtiu, sol•lícit. I una olor lleugera a ametlles i suavitzant.

Notava com seguia amb la mirada les vacil•lacions dels seus gests i els seus ulls. S'aturava a la boca. Les dificultats per sostenir l'entrepà, la carpeta, la bossa, el jersey... Es veia desbordada i no pas pels trastets.

- Vols que t'ho aguanti?
- Ah! Sí, gràcies!..., un moment.

Admet que una lleugera frisança es va apoderar d'ella. Igual com l'aigua s'escalfa, es fa vapor, creix, s'expandeix i esclata buscant una sortida apressada, així va començar a identificar que agafava temperatura.

Al sopar hi havia vi. Al sopar hi varen haver copes. Però no li agrada perdre el seny. Així i tot no pot evitar que l'alcohol tingui els seus efectes. Mira de controlar-los. Tota manera no necessita beure per a ballar. Li agrada deixar-se anar amb la música i esgotar-se.

Tothom ballava. El morè té un moviment decididament lasciu, semblant al de l'Elvis. Sembla abstret pels gots amb barreges, la música chumba-chumba, mentre s'acosta perillosament a qualsevol dona. Això fa angúnia. Li fa venir basca. De tant en tant secreteja amb el seu amic i marxa del camp de visió.

Però està decidida. Comença a enfilar-se la temperatura fins a bullir. A expandir-se. Ara és ell qui està darrera seu bellugant els malucs endavant i enrere. I el sent a fregar del seu dors, les natges, les mans a una distancia imperceptible encerclant el cos sense tocar-la. I sent una imperiosa necessitat de buscar una sortida. Es gira per mirar de controlar cap fuita de vapor. Aleshores s'adona que s'acobla al seu moviment de malucs, escurçant la distància. Sense tocar-se. Ara és ella qui baixa la mirada per veure el vermell gruixut dels llavis i la boca entreoberta. I poc a poc la boca s'hi acosta. I es deixa anar en l'explosió de gust. De cola i de fusta, esclata la frescor del gel a la boca, la humitat i la tebior, i el petó que no vol acabar, i la quietud que ha fet marxar la música de cop i tot el que hi ha al seu voltant.

I aleshores el seny apaga el foc sobtadament. S'atura l'ebullició. Això la fa retirar-se bruscament separant els palmells de les mans que es tocaven i ara fan que no. En mig del daltabaix tot el local s'ha omplert de mirons. El soroll impedeix la conversa. Li diu alguna cosa a l’oïda. Ell entén a mitges. I accepta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada