El que trobareu als relats no són més que detalls surrealistes d'irrealitats imaginades fruit de la invenció.



Si et sents identificat/da, és cosa teva.







diumenge, 28 de febrer de 2010

Glòria

La Glòria és una amiga, de nom simulat, que m'ha donat permís per escriure sobre el què li passa. Ella va fer un propòsit, ara ja fa quasi un any, d'alliberar-se d'una relació que jo qualifico com a malaltissa.

I ho té quasi complert.

Complert perquè no veu al indesitjable farà un any ara al març . Ella va decidir no trucar-lo, resistir-se a fer-ho a veure què passava. Veia falles essencials en la comunicació entre ells que li produïen tristor i malestar, i volia veure de quina manera mantenien l’escalf i interès per la relació o bé era un tema que només la obsessionava sense cap fonament. El mes de febrer patia per la decisió a prendre. Al març s'acomiadà un diumenge amb la mateixa tendresa que habitualment ho havia fet. Però el resta del mes s'ho va passar malament. A l'abril estava desesperada. Va esperar fins a la fi del mes. Res. L'enuig va anar creixent, fins al punt que el que era una decisió presa a contracor prenia cada cop més sentit. El xicot no la trucava. Només un sms que ella, aquí si, va preferir contestar per veu.

Curiosament al missatge li proposava de quedar una tarda. Una tarda que ella tenia compromesa des de feia mesos. És per això que la Glòria el va trucar. Amb un gest d'educació va pensar que era millor respondre amb veu per comunicar-li que aquell dia no podia, i si podrien trobar-ne un altre. Després de la salutació distant, un punt freda, la seva sorpresa va ser majúscula. El xicot, agenda en mà, segons li va dir, va buscar una data propera al seu atapeït temps..., per concloure que no podia.

-Més endavant, potser-

Ella es va quedar de pasta de moniato, tota estovada, xafada per tant crua resposta. La veu se li va afluixar, les cames li fallaven. Va deixar anar un breu comiat ajudada per la veu que a penes li sortia, incapaç d'engegar-lo per sempre. En penjar l'auricular es va desfer en un plor sec, sense llàgrimes. Dolor, sentia dolor físic, que des del pit i l’estómac s'irradiava arreu del cos.

El maig va fer el cor fort, la ira la podia, i el va passar tot d'una tirada.

Així va arribar al juny. Aleshores va trencar la seva promesa. Jo encara no entenc què la va empènyer a fer-ho. Quan l'escolto em perdo. Ella s'explica, però jo no li veig sentit a aquest gest... La qüestió és que amb la preparació de la revetlla de St. Joan es va omplir de coratge per no deixar anar un insult tan bon punt l'home contestés al telèfon. I el va trucar.

Diu que la conversa va ser anodina. Ella preguntant-li què tal. Ell responent fredament. Ara ja no recorda si ell va fer l'intent de quedar, potser sí. Crec que la memòria li esborra expressament moments dolorosos. El resultat és que tampoc varen quedar. Ella en part ja n'estava contenta. Contenta i trista, perquè confirmava la seva teoria que el paio passava d'ella. Enutjada perquè era un verdader pocasolta. Però estranyament tota la ira quedava aplacada perquè curiosament la Glòria insistia dient-me que l'estimava.


-Estimar?-. Li pregunto.


No sé què entén la Glòria per estimar. No sé què entenem les dones. Quan miro d'introduir un polsim de seny en aquesta reacció, ella no reacciona.

Això sí; es pregunta què ha fet durant aquests anys lligada a aquest paio que és incapaç de disculpar-se, de buscar un recó a la seva agenda, que la maltracta amb menyspreu i indiferència i que és incapaç fins i tot de reconèixer que li fa mal.

En aquesta sequera de contacte han continuat -dic jo, per sort- llevat d'un parell de trucades després de l'estiu. En aquells moments la Glòria sí que va ser capaç de dir-li clarament que no el volia veure. Després han intercanviat dos emails, a instancies d'ella, i ara que quasi fa un any del començament del final està satisfeta.

I diu ella baixet que ho té quasi complert, no només perquè demà comença el març, sinó perquè malgrat el seu esforç encara el té fixat al cap. Continua ocupant els seus pensaments com un borinot, i d'això encara no s'ha alliberat. Del tot.

Com a teràpia la prenc a ballar i a divertir-se. I crec que li va bé, perquè ja feia més d'un mes que no parlava del pocasolta.

dissabte, 27 de febrer de 2010

Agulletes o dolor muscular


No saps com es diu. Si agulletes o senzillament dolor muscular. El que sí saps és que el pateixes. Abans d'ahir a la nit vas fer molt d'exercici, molt. Vas prendre postures inusuals. La gatzoneta. A quatre grapes. Asseguda sobre els turmells. Panxa enlaire i palmells de les mans recolzats per darrera la teva esquena, quasi com fent un pont. Eixarrancada i asseguda d'esquena, i de front. Fent equilibris de peu dret amb una cama enfilada a l'alçada del maluc. Ajupida d'esquena amb les cames sense doblegar. Capiculada al llit... Poc a poc recuperes les imatges, algunes de les quals ets incapaç de descriure. Això sí, sents les agulletes.

El guitarrista és un pou de música i poemes coneguts. És mentider de tan afalagador, però li toleres perquè és tendre, tendríssim. Carinyós i curós. Té traça per despertar-te el desig i la confiança. Insisteix amb les seves paraules conegudes i es lliura al teu plaer i a la teva voluntat. I tu no has esperat més indicacions. T'hi has llençat. I ell també.

-Hazme tuyo. Yo hago tantra y aguanto un montón-. t'ha dit.

I és veritat. Per sort està molt lluny d'un precoç trencarollos. La son que portaves de la cervesa t'ha passat de seguida, i has estat tanta estona en vetlla que tens la sensació d'haver dormit només uns minuts abans que sonés el despertador.

I després té una eina excel·lent coronada amb un cor en sentit invers, que fa servir amb una destresa inhabitual per l'edat. O potser hauries de dir més freqüent a menys edat. Perquè l'experiència et du a concloure que com més joves, més oberts, més sol·lícits, i més experts. T'ha pres en el joc, combinant ritmes, profunditat, intensitat i ondulació. Sembla que coneix cada un dels seus efectes. I el contacte intens amb la seva pell t'acaricia fent-te perdre els teus límits. Has sentit en moments que éreu un.

A més estan els seus dits, efectivament de guitarrista, que fan joc amb la seva llengua, i que quan combina et fan perdre el món de vista.

Es lliura amb tanta intensitat que després de la suada li ha vingut fred. No t'estranya que estigui prim. Heu compartit l'abraç nu el poc que restava de la nit. Continuava sent càlid, gentil i amant amatent quan havia acabat. Què lluny dels pocasoltes que es giren d'esquena per oblidar qui hi ha al costat!

I tot això sense l'efecte pervers de l'afecte, de l'amor.
I això és el que més et cura, petita. Perquè tant de dolor es fa insuportable.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Estris de solitud: la flassada elèctrica



Fa poquet que li han regalat. L'excusa era esmorteir els dolors musculars fruit d'un mal-gest fortuït que un cop la va atrapar.

El profit és al llit. Aquests dies de fred, si dorm sola i no el comparteix, els peus se'n ressenten. Ben geladets, acostumava a allitar-se i en contacte amb els llençols no hi guanyaven gens. Hi havia nits que el rellotge marcava incansable les hores i les mitjes hores i no s'escalfaven. Es fregaven l'un amb l'altre buscant crear caliu i res.

Ara en canvi, la flassadeta té un lloc estelar als seus peus. Mentre és al lavabo l’encén. Va fent feina mentre ella es raspalla les dents, es renta la cara i fa un pipí. A vegades fins i tot té temps de rentar la roba interior que no deixa en mans de la rentadora.

I aleshores, quan es posa al llit troba l'escalforeta als peus. La flassada no es queixa com feia algun amant poc amatent. L'espera solícita . Encara que sigui apagada tot just entrar.

Així ella té temps de somiar més llargament en altres raconets del cos pels que guarda estones especials.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Elèctric domèstic


Has arribat a corre-cuita. Esgarrapes alguna cosa de la nevera. L'engoleixes depressot. Agh! les sobres agafen regust del menjar del costat.

A la feina has marxat deixant un mal rollo per resoldre. Però clar! El rentaplats és el rentaplats. I el senyor que l'arregla ve a les 15:30.

Et poses el davantal i comences a endreçar l'aigüera. Rentes els plats acumulats d'aquests dos dies. Què pensaria el tècnic davant una cuina tant embolicada?

Del menjador reculls els cotxes, el pàrking i les sabatilles. Deses els colors. I la roba neta, que ahir vas deixar sobre el sofà, queda amuntegada sobre el llit desfet. En tancar la porta et sobresalta el ring de l’intèrfon. Superpuntual.

En l'interval que puja per l'ascensor et mires al mirall de l'entrada, et treus el davantal i el llences a sobre el llit també i tornes a tancar la porta de l'habitació.

Mires per l’espiell: un paio alt. Truca. En obrir-lo tens una impressió agradable. Té un parlar reposat i molt bona planta. No sembla un operari. Més aviat un monitor d'esports. Tampoc porta mono blau. Uns texans. Sota el polo que li escau, s'intueix el pit dur. Alguns cabells blancs emmarquen el rostre ample i ossut on destaca la mandíbula. El deixes sol a la cuina. Després t'acostes silenciosament des del menjador i l'observes per darrera. Les cames també són robustes, els músculs els té treballats. Es gira i t'atrapa mirant-lo. Somriu i enceta una conversa sobre l'avaria. Li dius que estàs empipada. Miele ja és una marca cara i el que menys esperes és que et deixi tirada. No et ven cap moto. L'avaria és freqüent en aquest i en altres rentaplats. Té una veu serena que et tranquil·litza. Alguna cosa t'inclina a creure'l sense qüestionar. La confiança et fa demanar-li la opinió sobre la nevera i la complicació que pot suposar canviar el sentit de la porta. És molt fàcil. Ell s'ofereix a fer-ho. Ara ets tu qui somrius. Perquè no et veus; sinó diries que sembles babau.

Quan s'incorpora el mires de front. Els teus ulls front al seu coll. És gruixut i amb la nou lleugerament prominent. S'ha acostat cap a tu camí de la nevera. Tu eres al mig i semblava que se't haguessin enganxat els peus al terra amb la melmelada que va caure ahir. T'ha costat reaccionar. Ell serenament ha obert la caixa d'eines. S'ha ajupit novament i de seguida ha trobat el que busca. Tu repenjada al marbre l'observes embadalida. Se't creua la imatge del llit ple de roba. Mires el rellotge. Falta poc més de tres quarts perquè arribin els nens. Per dins comences a sentir una inquietud creixent, una pressa exagerada perquè acabi. Li ofereixes ajut, tot i que no sembla necessitar-lo.

Et demana que subjectis la porta amb la mà. Així. Les mans decidides són grans com tot ell, però suaus. Les ungles impecables coronen els dits amb un rosa clar. Realment no sembla un operari.

En acabar et mostra l'obertura de la porta. Us separa una distància de 30 centímetres. Ja no mires la porta. Estàs pendent de la seva explicació. No saps què fer. No et mous, però l'explicació s'acaba. Aleshores el seu braç es creua amb el teu a l'alçada de les cintures i notes com repassa el cinturó fins a l'esquena. Tu ets agosarada i l'endinses al texà. Amb l'altre mà has anat a descordar els botons dels pantalons. Uaaau! El corrent elèctric s'ha desfermat. La porta de la nevera ha quedat oberta. Els seus braços t’envolten i s'escolen per l'esquena cap a la tanca dels sostens. El pit alliberat gaudeix ara de les mans que l'acaricien en cercle i s'entretenen jugant amb els mugrons. La teva troballa ha estat l'esperada. És gran. El mires i no el veus. Una nebulosa t'envaeix la visió i en la proximitat les boques es troben. Perds el control de les seves mans i quan et recuperes te'n adones que els teus pantalons han quedat a l'alçada dels genolls. Amb els seus braços t'enfila al marbre, i des d'allí la cuina té una altra perspectiva. Juguen els seus dits amb el teu sexe. I et ve la olor lleugera del seu barrejada amb la melmelada de taronja amarga del pot que ha caigut i s'ha obert al teu costat. Quedes a l'alçada de la seva boca, ulls amb ulls. Entretinguda com estàs en el gust de la pell del seu coll i el lòbul de l'orella, l'entrada és ferma i molt càlida; i el va i ve t'apropa a ell d'una manera rítmica. Així eixarrancada, els seus braços et prenen portant-te a la taula del menjador. T'agafes fort al seu tors perquè et sembla que voles. Encara uns minuts més d'anar i venir, i xuclar i llepar i sentir la seva pell en la teva, i el rellotge toca la hora en punt. Les campanades et semblen dissonants, desmanegades i amaguen els esbufecs i les discontinues paraules de tots dos. Ell ha percebut la teva escolta. El seu so et retorna a casa. Ets a casa. No saps com però s'han fet les cinc. I els nens surten de l'escola. I vénen.


La foto és de balduffeta, fotolog.