El que trobareu als relats no són més que detalls surrealistes d'irrealitats imaginades fruit de la invenció.



Si et sents identificat/da, és cosa teva.







dilluns, 1 d’abril de 2013

serendipity

De sobte es presenta amb un somriure, tant a prop seu que és impossible diferenciar què són ulls i què és boca. El que diu ho ha oblidat. Ha perdut importància. Els ulls van del somriure, als ulls brillants i xinats. No sap què triar.

Ulls xinats i riallers i negres. Somriure murri, sagaç i un punt lasciu.

Insistent, s'ha apropat als llavis. Dos i quatre cops, mentre ella es retira enrere encerclada en els seus braços ferms, mirant de veure'n el conjunt. De res ha servit. Ha sucumbit.

I és suau, tebi, plaent. Tanca els ulls i es deixa sentir. Ho sap perquè l'ha enxampat embadalit expirant amb la boca entreoberta mentre li llepa l'orella.

De seguida la magreja. I es deixa fer. Aixeca el jersei. Busca la cintura de les malles i s'esmuny amb els dits esquena avall. I li plau. I no sap on la durà.

Aleshores recobra la distància. Juguen a la pista de ball. Encaixen. Vas i vens compassats, de costat i per davant. Ell no la deixa. I ja va bé.

l'imagina. Dóna vida a la foto on destaca el bru de la pell. Voltat pel verd de tomaqueres i el tors en samarreta imperi. I de nou els braços. I el somriure. Aquest cop més transparent, que es mescla amb els xinats lluminosos i francs.

Però, amb diferència -potser perquè es veuen poc- el que és més suggeridor és la veu càlida i reposada. Suscita serenor i paciència, denota equilibri, incita confiança, promou l'escolta i l'emmena a la intimitat compartida.