Glòria

La Glòria és una amiga, de nom simulat, que m'ha donat permís per escriure sobre el què li passa. Ella va fer un propòsit, ara ja fa quasi un any, d'alliberar-se d'una relació que jo qualifico com a malaltissa.

I ho té quasi complert.

Complert perquè no veu al indesitjable farà un any ara al març . Ella va decidir no trucar-lo, resistir-se a fer-ho a veure què passava. Veia falles essencials en la comunicació entre ells que li produïen tristor i malestar, i volia veure de quina manera mantenien l’escalf i interès per la relació o bé era un tema que només la obsessionava sense cap fonament. El mes de febrer patia per la decisió a prendre. Al març s'acomiadà un diumenge amb la mateixa tendresa que habitualment ho havia fet. Però el resta del mes s'ho va passar malament. A l'abril estava desesperada. Va esperar fins a la fi del mes. Res. L'enuig va anar creixent, fins al punt que el que era una decisió presa a contracor prenia cada cop més sentit. El xicot no la trucava. Només un sms que ella, aquí si, va preferir contestar per veu.

Curiosament al missatge li proposava de quedar una tarda. Una tarda que ella tenia compromesa des de feia mesos. És per això que la Glòria el va trucar. Amb un gest d'educació va pensar que era millor respondre amb veu per comunicar-li que aquell dia no podia, i si podrien trobar-ne un altre. Després de la salutació distant, un punt freda, la seva sorpresa va ser majúscula. El xicot, agenda en mà, segons li va dir, va buscar una data propera al seu atapeït temps..., per concloure que no podia.

-Més endavant, potser-

Ella es va quedar de pasta de moniato, tota estovada, xafada per tant crua resposta. La veu se li va afluixar, les cames li fallaven. Va deixar anar un breu comiat ajudada per la veu que a penes li sortia, incapaç d'engegar-lo per sempre. En penjar l'auricular es va desfer en un plor sec, sense llàgrimes. Dolor, sentia dolor físic, que des del pit i l’estómac s'irradiava arreu del cos.

El maig va fer el cor fort, la ira la podia, i el va passar tot d'una tirada.

Així va arribar al juny. Aleshores va trencar la seva promesa. Jo encara no entenc què la va empènyer a fer-ho. Quan l'escolto em perdo. Ella s'explica, però jo no li veig sentit a aquest gest... La qüestió és que amb la preparació de la revetlla de St. Joan es va omplir de coratge per no deixar anar un insult tan bon punt l'home contestés al telèfon. I el va trucar.

Diu que la conversa va ser anodina. Ella preguntant-li què tal. Ell responent fredament. Ara ja no recorda si ell va fer l'intent de quedar, potser sí. Crec que la memòria li esborra expressament moments dolorosos. El resultat és que tampoc varen quedar. Ella en part ja n'estava contenta. Contenta i trista, perquè confirmava la seva teoria que el paio passava d'ella. Enutjada perquè era un verdader pocasolta. Però estranyament tota la ira quedava aplacada perquè curiosament la Glòria insistia dient-me que l'estimava.


-Estimar?-. Li pregunto.


No sé què entén la Glòria per estimar. No sé què entenem les dones. Quan miro d'introduir un polsim de seny en aquesta reacció, ella no reacciona.

Això sí; es pregunta què ha fet durant aquests anys lligada a aquest paio que és incapaç de disculpar-se, de buscar un recó a la seva agenda, que la maltracta amb menyspreu i indiferència i que és incapaç fins i tot de reconèixer que li fa mal.

En aquesta sequera de contacte han continuat -dic jo, per sort- llevat d'un parell de trucades després de l'estiu. En aquells moments la Glòria sí que va ser capaç de dir-li clarament que no el volia veure. Després han intercanviat dos emails, a instancies d'ella, i ara que quasi fa un any del començament del final està satisfeta.

I diu ella baixet que ho té quasi complert, no només perquè demà comença el març, sinó perquè malgrat el seu esforç encara el té fixat al cap. Continua ocupant els seus pensaments com un borinot, i d'això encara no s'ha alliberat. Del tot.

Com a teràpia la prenc a ballar i a divertir-se. I crec que li va bé, perquè ja feia més d'un mes que no parlava del pocasolta.

Agulletes o dolor muscular

No saps com es diu. Si agulletes o senzillament dolor muscular. El que sí saps és que el pateixes. Abans d'ahir a la nit vas fer molt d'exercici, molt. Vas prendre postures inusuals. La gatzoneta. A quatre grapes. Asseguda sobre els turmells. Panxa enlaire i palmells de les mans recolzats per darrera la teva esquena, quasi com fent un pont. Eixarrancada i asseguda d'esquena, i de front. Fent equilibris de peu dret amb una cama enfilada a l'alçada del maluc. Ajupida d'esquena amb les cames sense doblegar. Capiculada al llit... Poc a poc recuperes les imatges, algunes de les quals ets incapaç de descriure. Això sí, sents les agulletes.

El guitarrista és un pou de música i poemes coneguts. És mentider de tan afalagador, però li toleres perquè és tendre, tendríssim. Carinyós i curós. Té traça per despertar-te el desig i la confiança. Insisteix amb les seves paraules conegudes i es lliura al teu plaer i a la teva voluntat. I tu no has esperat més indicacions. T'hi has llençat. I ell també.

-Hazme tuyo. Yo hago tantra y aguanto un montón-. t'ha dit.

I és veritat. Per sort està molt lluny d'un precoç trencarollos. La son que portaves de la cervesa t'ha passat de seguida, i has estat tanta estona en vetlla que tens la sensació d'haver dormit només uns minuts abans que sonés el despertador.

I després té una eina excel·lent coronada amb un cor en sentit invers, que fa servir amb una destresa inhabitual per l'edat. O potser hauries de dir més freqüent a menys edat. Perquè l'experiència et du a concloure que com més joves, més oberts, més sol·lícits, i més experts. T'ha pres en el joc, combinant ritmes, profunditat, intensitat i ondulació. Sembla que coneix cada un dels seus efectes. I el contacte intens amb la seva pell t'acaricia fent-te perdre els teus límits. Has sentit en moments que éreu un.

A més estan els seus dits, efectivament de guitarrista, que fan joc amb la seva llengua, i que quan combina et fan perdre el món de vista.

Es lliura amb tanta intensitat que després de la suada li ha vingut fred. No t'estranya que estigui prim. Heu compartit l'abraç nu el poc que restava de la nit. Continuava sent càlid, gentil i amant amatent quan havia acabat. Què lluny dels pocasoltes que es giren d'esquena per oblidar qui hi ha al costat!

I tot això sense l'efecte pervers de l'afecte, de l'amor.
I això és el que més et cura, petita. Perquè tant de dolor es fa insuportable.

Estris de solitud: la flassada elèctrica

Fa poquet que li han regalat. L'excusa era esmorteir els dolors musculars fruit d'un mal-gest fortuït que un cop la va atrapar.

El profit és al llit. Aquests dies de fred, si dorm sola i no el comparteix, els peus se'n ressenten. Ben geladets, acostumava a allitar-se i en contacte amb els llençols no hi guanyaven gens. Hi havia nits que el rellotge marcava incansable les hores i les mitjes hores i no s'escalfaven. Es fregaven l'un amb l'altre buscant crear caliu i res.

Ara en canvi, la flassadeta té un lloc estelar als seus peus. Mentre és al lavabo l’encén. Va fent feina mentre ella es raspalla les dents, es renta la cara i fa un pipí. A vegades fins i tot té temps de rentar la roba interior que no deixa en mans de la rentadora.

I aleshores, quan es posa al llit troba l'escalforeta als peus. La flassada no es queixa com feia algun amant poc amatent. L'espera solícita . Encara que sigui apagada tot just entrar.

Així ella té temps de somiar més llargament en altres raconets del cos pels que guarda estones especials.

Elèctric domèstic

Has arribat a corre-cuita. Esgarrapes alguna cosa de la nevera. L'engoleixes depressot. Agh! les sobres agafen regust del menjar del costat.

A la feina has marxat deixant un mal rollo per resoldre. Però clar! El rentaplats és el rentaplats. I el senyor que l'arregla ve a les 15:30.

Et poses el davantal i comences a endreçar l'aigüera. Rentes els plats acumulats d'aquests dos dies. Què pensaria el tècnic davant una cuina tant embolicada?

Del menjador reculls els cotxes, el pàrking i les sabatilles. Deses els colors. I la roba neta, que ahir vas deixar sobre el sofà, queda amuntegada sobre el llit desfet. En tancar la porta et sobresalta el ring de l’intèrfon. Superpuntual.

En l'interval que puja per l'ascensor et mires al mirall de l'entrada, et treus el davantal i el llences a sobre el llit també i tornes a tancar la porta de l'habitació.

Mires per l’espiell: un paio alt. Truca. En obrir-lo tens una impressió agradable. Té un parlar reposat i molt bona planta. No sembla un operari. Més aviat un monitor d'esports. Tampoc porta mono blau. Uns texans. Sota el polo que li escau, s'intueix el pit dur. Alguns cabells blancs emmarquen el rostre ample i ossut on destaca la mandíbula. El deixes sol a la cuina. Després t'acostes silenciosament des del menjador i l'observes per darrera. Les cames també són robustes, els músculs els té treballats. Es gira i t'atrapa mirant-lo. Somriu i enceta una conversa sobre l'avaria. Li dius que estàs empipada. Miele ja és una marca cara i el que menys esperes és que et deixi tirada. No et ven cap moto. L'avaria és freqüent en aquest i en altres rentaplats. Té una veu serena que et tranquil·litza. Alguna cosa t'inclina a creure'l sense qüestionar. La confiança et fa demanar-li la opinió sobre la nevera i la complicació que pot suposar canviar el sentit de la porta. És molt fàcil. Ell s'ofereix a fer-ho. Ara ets tu qui somrius. Perquè no et veus; sinó diries que sembles babau.

Quan s'incorpora el mires de front. Els teus ulls front al seu coll. És gruixut i amb la nou lleugerament prominent. S'ha acostat cap a tu camí de la nevera. Tu eres al mig i semblava que se't haguessin enganxat els peus al terra amb la melmelada que va caure ahir. T'ha costat reaccionar. Ell serenament ha obert la caixa d'eines. S'ha ajupit novament i de seguida ha trobat el que busca. Tu repenjada al marbre l'observes embadalida. Se't creua la imatge del llit ple de roba. Mires el rellotge. Falta poc més de tres quarts perquè arribin els nens. Per dins comences a sentir una inquietud creixent, una pressa exagerada perquè acabi. Li ofereixes ajut, tot i que no sembla necessitar-lo.

Et demana que subjectis la porta amb la mà. Així. Les mans decidides són grans com tot ell, però suaus. Les ungles impecables coronen els dits amb un rosa clar. Realment no sembla un operari.

En acabar et mostra l'obertura de la porta. Us separa una distància de 30 centímetres. Ja no mires la porta. Estàs pendent de la seva explicació. No saps què fer. No et mous, però l'explicació s'acaba. Aleshores el seu braç es creua amb el teu a l'alçada de les cintures i notes com repassa el cinturó fins a l'esquena. Tu ets agosarada i l'endinses al texà. Amb l'altre mà has anat a descordar els botons dels pantalons. Uaaau! El corrent elèctric s'ha desfermat. La porta de la nevera ha quedat oberta. Els seus braços t’envolten i s'escolen per l'esquena cap a la tanca dels sostens. El pit alliberat gaudeix ara de les mans que l'acaricien en cercle i s'entretenen jugant amb els mugrons. La teva troballa ha estat l'esperada. És gran. El mires i no el veus. Una nebulosa t'envaeix la visió i en la proximitat les boques es troben. Perds el control de les seves mans i quan et recuperes te'n adones que els teus pantalons han quedat a l'alçada dels genolls. Amb els seus braços t'enfila al marbre, i des d'allí la cuina té una altra perspectiva. Juguen els seus dits amb el teu sexe. I et ve la olor lleugera del seu barrejada amb la melmelada de taronja amarga del pot que ha caigut i s'ha obert al teu costat. Quedes a l'alçada de la seva boca, ulls amb ulls. Entretinguda com estàs en el gust de la pell del seu coll i el lòbul de l'orella, l'entrada és ferma i molt càlida; i el va i ve t'apropa a ell d'una manera rítmica. Així eixarrancada, els seus braços et prenen portant-te a la taula del menjador. T'agafes fort al seu tors perquè et sembla que voles. Encara uns minuts més d'anar i venir, i xuclar i llepar i sentir la seva pell en la teva, i el rellotge toca la hora en punt. Les campanades et semblen dissonants, desmanegades i amaguen els esbufecs i les discontinues paraules de tots dos. Ell ha percebut la teva escolta. El seu so et retorna a casa. Ets a casa. No saps com però s'han fet les cinc. I els nens surten de l'escola. I vénen.

La foto és de balduffeta, fotolog.

Recons: sabó a granel

He redescobert un recó a Barcelona. Diu la meva germana que ja el coneixia. Que hi haviem anat amb la mare de petites, però jo no ho recordo.

És al carrer Cabres. Un carreró curtíssim i estret que té tot de botiguetes minúscules que va a parar a la Boqueria, on hi ha les pageses. La botiga esta endreçada i l'espai està superaprofitat.

El que més em captiva és l'olor del sabó d'oli. Es ven en escates que així que les toques s'escorren com a peixets minúsculs per la mà. L'olor em transporta a un petit poble.

Després hi ha el sabó de coco. Està esmicolat més petit.

L'adroguer, pulcre amb la bata blava i les ulleres daurades, ens ha explicat que no sap si haurà de tancar el negoci. Tant pot ser per jubilació, per tancament de la fàbrica proveïdora o senzillament per la crisi... Ha pesat i ha posat en paperines el sabó que ens hem endut. M'he comprat un kilo del d'oli i mig del de coco.

Molt amable, ha volgut veure la foto que m'ha deixat fer de darrera el taulell, amb la caixa registradora en primer pla.

Ara a rentar roba!

El "pocasolta". Aproximació a un primer assaig.

Aquest mot al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans [Léxic Comú] el defineix com "Que no té solta. És un poca-solta, per això tothom l’acaba defugint." El tema és que m'he engrescat a escriure sobre alguns elements descriptors, que almenys per mi l'identifiquen. Al text he utilitzat el terme en masculí per facilitar la lectura, però és obvi que també n'hi ha del génere femení.

Sobre el pocasolta: un inconscient que és incapaç d'entendre què li passa, què implica, i a qui embolica. Pot ser altament perillós.

El pocasolta no sap què li passa. Va d'aquí d'allà, donant missatges imprecisos de sí mateix, encoratjant històries de sí mateix que ni ell mateix té clares. En definitiva: no s'entén a sí mateix. Dubta en coses essencials, i el que és pitjor: no pren decisions per por a equivocar-se. Podríem dir que el pocasolta viu en la indefinició de sí mateix; no com un estat puntual, dubitatiu que és sa freqüentar per a créixer. No. El pocasolta es tanteja perpètuament. Vacil·la si lliurar-se o deslliurar-se. Dubta si acceptar per por de perdre tot el que s'ha d'esdevenir si no accepta. Sí, en certa mesura aquesta indefinició de sí mateix té una manifestació en el seu tarannà voluble, que es tradueix en una indecisió en qüestions vitals.

Però alerta: el pocasolta no n'és conscient d'això. A tot estirar, atribueix aquest "fer" a qualsevol aspecte que defineix fora del seu control: manca de voluntat, desídia, angoixa, tristesa... qüestions que afecten a qualsevol tema essencial de la seva vida. Totes elles donen com a resultat la "invalidesa" en la presa de decisió o de resolució que es requereix per prendre partit. Aquest fet el fa molt perillós si s'hi contacta. El pocasolta té totes les capacitats i és hàbil, molt hàbil. El resultat és que es deixa portar per les circumstancies, o dit d'una altra manera; pels interessos que el criden més en el moment concret.

Sí, el pocasolta és una persona inconsistent, que té totes les capacitats per ser ferm i no les aplica per interès propi. Els entesos potser en dirien "narcisista" o bé immadur. Cal remarcar que el pocasolta no hi pot fer més (si no vol...) perquè en escassíssimes ocasions pot identificar quin és el cercle habitual de les seves relacions, i la seva postura narcisista tolera difícilment la recerca d’ajut.

Per tant tenim que,

- No sap què li passa. El diagnòstic sobre el que sent és confús i voluble. Ara ho sent, ara no ho sent. Ara vol, ara no vol... Dubta. No és capaç d'identificar què sent amb seguretat.

- No sap què implica el què li passa. Ajorna les conseqüències del que li passa o sent, deixant les decisions a les circumstàncies o a altres però sempre amb un marcat benefici propi. Per tant no decideix activament sinó passivament, i a més en dóna la responsabilitat als altres o a les circumstancies. Les decisions que adopta passivament, són essencialment aquelles que no l'impliquin en cap compromís. Ho justifica pels motius que estan descrits al punt anterior: no sap què li passa, i per tant no pot decidir, ni prendre responsabilitats ni compromisos.

- A qui embolica. Aquesta és la part més penosa per qui els tracta. Per l'estil de decisió del pocasolta els que el tracten tenen tots els números de la rifa per ser responsables de la desfeta, les dificultats, errors o naufragis relacionals, dels que ell entendrà que és el principal patidor. Un cop més el punt de sortida i arribada, el punt de visió, és ell mateix. Precisament perquè el pocasolta no pren decisions activament sempre té les "mans netes" de responsabilitat, justament perquè no es compromet. Són de plànyer els bonafé que embolica. Queden obsedits per satisfer, per assumir els espais de responsabilitat que ell no pren, i d'això en pot resultar la seva anul·lació personal.

Perquè el que s'esdevé per part dels qui embolica, és un espiral que s'intensifica per complaure'l, per assumir-ne la cura i atenció que topa cada cop amb el dubte del pocasolta, la indefinició i el deixar-se portar fins a transformar-se en una indiferència menyspreant que rep l'embolicat. Els nivells de victimització poden arribar a ser molt dolorosos. Val a dir que els "víctimes" també tenen un perfil a treballar. Ja se sap que "no hi ha botxí sense víctima".

La sortida més ràpida de la relació amb un pocasolta és la fugida. I a ser possible sense pistes. Com més seca i neta sigui, menys dolorosa serà, perquè el pocasolta, pel seu estil, pot esprémer les relacions fins a límits insultants sense entendre ni empatitzar. Cal tenir present que el pocasolta pren només la seva perspectiva i no pot acostar-se genuïnament al dolor del qui embolica. Pel pocasolta, l'altre es relaciona amb ell perquè lliurament accepta les seves condicions, perquè ell s'ho val.

Cal dir que com més propera sigui la relació més aguts poden ser els seus efectes negatius. No és el mateix ser parella o pare d'un pocasolta que treballar amb ell o si es tracta d'un veí de l'escala.

Un darrer advertiment. A vegades el pocasolta enganya, perquè manté alguna esfera conservada on -per sort- predomina la maduresa i el compromís. Pot ser a la feina, o la relació paterno-filial, o altre àmbit on les capacitats es despleguen amb maduresa i són assumides amb responsabilitat. Això no obstant aquesta percepció veladament narcisista segueix sent present en aquestes relacions. Quan no es dóna cap àmbit de capacitat, ens trobem davant d'un pocasolta de grau molt intens difícilment reversible.

En resum podríem dir que un pocasolta és un nen de més d'un metro setanta i pico que calça més d'un 41 i que fa més d'uns vuit anys que s'afaita, que disposa de capacitats suficients per a millorar la seva condició, ...però que no les utilitza. Algú amb qui cal mantenir certa distància de seguretat.

"El que es dueño de sí mismo y es capaz de dominarse tiene sometido a su poder este basto mundo y todo cuanto existe"

Paul Fleming

Teulats mullats

Avui ha vingut a disculpar-se. Bé, la veritat és que venint ella m'ha facilitat les coses. Tal com va acabar no sabia com posar-m'hi.

-No et volia incomodar. Ho sento- M’ha dit en un descans.
-Ah, no! A mi també em va agradar! Si vols podem continuar...

Només m'ha mirat des de sota entremaliadament i amb un somriure còmplice fent un lleuger moviment amb el cap. Des del púlpit alertaven perquè ens asseguéssim. M'ha agradat la forma de mirar-me. I tal com em va besar.

Ahir li vaig enviar un SMS: “Ei! K fas?". Eren quarts d’una i no tenia son. Com que no ha contestat he tancat els ulls, i m’he escapolit per la finestra. He saltat per les teulades amb atenció. La humitat de la nit les feia lliscants. Només he trobat dos gats despistats, i m’he plantat al llindar de la seva finestra de l’hotel. L’accés és practicable. Només un petit mur separa el cel obert del carrer Ellis i per allí he saltat.

De bones a primeres no veia res. La cambra era fosca. L’estor estava quasi avall de tot i les lleugeres cortines a tocar del vidre donaven una visió velada a l’estança. Quan a poc a poc m’he anat acostumant a la foscor de l’interior, s’ha encès el llum inesperadament.

Només arribar ha tirat el bolso descuradament sobre el llit. S’ha descalçat i tret la jaqueta apressadament i ha desaparegut del meu camp de visió. En tornar ha tret el bolso de sobre el llit i ha obert els llençols. M’he esglaiat perquè ha donat la volta al llit i s’ha acostat a la finestra tot mirant a terra. S’ha ajupit desapareixent per uns instants. Quasi la tenia davant per davant i aprofitant el seu gest m’he retirat a un costat per no ser vist. Quan s’ha incorporat tenia alguna peça de roba a les mans que ha deixat descuidadament al llit i que no he pogut distingir. Ha tancat el llum i n’ha obert un petit de sobretaula. La làmpada era mínima, tènue. Ha tornat a posar-se a l’altre banda del llit i, d’esquenes, ha començat a fer un moviment sinuós dels malucs a una banda i altra per alliberar-se dels texans arrapats a les cuixes. Seient al llit, d’un sol gest s’ha tret el suèter que ha llençat a un recó de la cambra i tot seguit els sostens també han fet cap al mateix lloc. Llavors amb un llarg sospir s’ha deixat anar pesadament sobre el llit amb els braços estesos cap amunt deixant que les suaus ombres dibuixessin clars obscurs a la pell i posessin de relleu els mugrons. Les cames s’han acomodat al matalàs doblegant els genolls. Després les mans s’han anat esmunyint per darrera mentre alçava el pubis per desfer-se de la darrera peça resseguint l’itinerari de les cames.

Aleshores he sentit el silenci sostingut. He mirat de no respirar. Tenia els peus incòmodament posats a un petit relleix de l’edifici i patia per no perdre el suport perquè el meu equilibri era precari. Per sort el silenci s’ha trencat quan ha voltat tota ella posant-se de costat mirant cap a la finestra, cap a la llum de la tauleta de nit.

I aleshores l’he vist clarament. Els cabells embullats, el coll llarg i nu, el braç de sota estirat i la mà estesa, el pit emmarcat per l’altre braç, la vall vertiginosa de la cintura que s’enfila en l’arc suau dels malucs, el melic i dessota borrissol, cau del desig; i les cames lleugerament doblegades amb els genolls senyalant-me. M’he estremit, perquè m’ha semblat que em mirava a mi. Els ulls fixos i brillants no parpellejaven. Amb la mà dreta ha tancat l’interruptor. Però a les fosques els seus ulls oberts igualment llampurnejaven.