Glòria

La Glòria és una amiga, de nom simulat, que m'ha donat permís per escriure sobre el què li passa. Ella va fer un propòsit, ara ja fa quasi un any, d'alliberar-se d'una relació que jo qualifico com a malaltissa.

I ho té quasi complert.

Complert perquè no veu al indesitjable farà un any ara al març . Ella va decidir no trucar-lo, resistir-se a fer-ho a veure què passava. Veia falles essencials en la comunicació entre ells que li produïen tristor i malestar, i volia veure de quina manera mantenien l’escalf i interès per la relació o bé era un tema que només la obsessionava sense cap fonament. El mes de febrer patia per la decisió a prendre. Al març s'acomiadà un diumenge amb la mateixa tendresa que habitualment ho havia fet. Però el resta del mes s'ho va passar malament. A l'abril estava desesperada. Va esperar fins a la fi del mes. Res. L'enuig va anar creixent, fins al punt que el que era una decisió presa a contracor prenia cada cop més sentit. El xicot no la trucava. Només un sms que ella, aquí si, va preferir contestar per veu.

Curiosament al missatge li proposava de quedar una tarda. Una tarda que ella tenia compromesa des de feia mesos. És per això que la Glòria el va trucar. Amb un gest d'educació va pensar que era millor respondre amb veu per comunicar-li que aquell dia no podia, i si podrien trobar-ne un altre. Després de la salutació distant, un punt freda, la seva sorpresa va ser majúscula. El xicot, agenda en mà, segons li va dir, va buscar una data propera al seu atapeït temps..., per concloure que no podia.

-Més endavant, potser-

Ella es va quedar de pasta de moniato, tota estovada, xafada per tant crua resposta. La veu se li va afluixar, les cames li fallaven. Va deixar anar un breu comiat ajudada per la veu que a penes li sortia, incapaç d'engegar-lo per sempre. En penjar l'auricular es va desfer en un plor sec, sense llàgrimes. Dolor, sentia dolor físic, que des del pit i l’estómac s'irradiava arreu del cos.

El maig va fer el cor fort, la ira la podia, i el va passar tot d'una tirada.

Així va arribar al juny. Aleshores va trencar la seva promesa. Jo encara no entenc què la va empènyer a fer-ho. Quan l'escolto em perdo. Ella s'explica, però jo no li veig sentit a aquest gest... La qüestió és que amb la preparació de la revetlla de St. Joan es va omplir de coratge per no deixar anar un insult tan bon punt l'home contestés al telèfon. I el va trucar.

Diu que la conversa va ser anodina. Ella preguntant-li què tal. Ell responent fredament. Ara ja no recorda si ell va fer l'intent de quedar, potser sí. Crec que la memòria li esborra expressament moments dolorosos. El resultat és que tampoc varen quedar. Ella en part ja n'estava contenta. Contenta i trista, perquè confirmava la seva teoria que el paio passava d'ella. Enutjada perquè era un verdader pocasolta. Però estranyament tota la ira quedava aplacada perquè curiosament la Glòria insistia dient-me que l'estimava.


-Estimar?-. Li pregunto.


No sé què entén la Glòria per estimar. No sé què entenem les dones. Quan miro d'introduir un polsim de seny en aquesta reacció, ella no reacciona.

Això sí; es pregunta què ha fet durant aquests anys lligada a aquest paio que és incapaç de disculpar-se, de buscar un recó a la seva agenda, que la maltracta amb menyspreu i indiferència i que és incapaç fins i tot de reconèixer que li fa mal.

En aquesta sequera de contacte han continuat -dic jo, per sort- llevat d'un parell de trucades després de l'estiu. En aquells moments la Glòria sí que va ser capaç de dir-li clarament que no el volia veure. Després han intercanviat dos emails, a instancies d'ella, i ara que quasi fa un any del començament del final està satisfeta.

I diu ella baixet que ho té quasi complert, no només perquè demà comença el març, sinó perquè malgrat el seu esforç encara el té fixat al cap. Continua ocupant els seus pensaments com un borinot, i d'això encara no s'ha alliberat. Del tot.

Com a teràpia la prenc a ballar i a divertir-se. I crec que li va bé, perquè ja feia més d'un mes que no parlava del pocasolta.

20 anys.

La va sorprendre la llengua de conversa. Es trobava a l'altre banda de l'Atlàntic. Enmig del garbuix dels parlants nord-americans va distingir unes frases de contrast mutu, de qui comparteix afinitats i complicitats, i una recomanació.

En girar-se va veure'ls. Dialogaven distreta i obertament mentre s'adreçaven al mostrador, emparant-se en un idioma allí estranger.

No va poder reprimir-se. Tenia unes ganes boges de parlar pels colzes sense esforçar-se ni en la pronúncia ni en la traducció.

- Vaja! Quan de temps sense sentir parlar en català!
- Ah! tu també? - va fer el morè amb un somriure, afegint una frase anodina.

Va enllaçar la conversa amb un comentari sobre la jornada. El morè va fer un gest per incorporar al seu company que s'havia quedat enrere desinteressat per la trobada.
Seguiren les presentacions a les que s'afegí una col•lega. Sortiren plegats aturant-se a un Sub-way per comprar entrepans i begudes.

Es va reconèixer embadalida pel morè. Els ulls petits i riallers, trapelles. Les celles espesses. El cabell curt a l'estil Tintin, les espatlles amples, una alçada protectora. Però sobretot, sobretot allò que a les dones torna boges: atent als gestos que feia, als seus ulls, curós en el joc de distàncies; l'aproximació lleu per darrera, la veu que s'acostava perillosament a l’oïda, sensible al llenguatge més intuïtiu, sol•lícit. I una olor lleugera a ametlles i suavitzant.

Notava com seguia amb la mirada les vacil•lacions dels seus gests i els seus ulls. S'aturava a la boca. Les dificultats per sostenir l'entrepà, la carpeta, la bossa, el jersey... Es veia desbordada i no pas pels trastets.

- Vols que t'ho aguanti?
- Ah! Sí, gràcies!..., un moment.

Admet que una lleugera frisança es va apoderar d'ella. Igual com l'aigua s'escalfa, es fa vapor, creix, s'expandeix i esclata buscant una sortida apressada, així va començar a identificar que agafava temperatura.

Al sopar hi havia vi. Al sopar hi varen haver copes. Però no li agrada perdre el seny. Així i tot no pot evitar que l'alcohol tingui els seus efectes. Mira de controlar-los. Tota manera no necessita beure per a ballar. Li agrada deixar-se anar amb la música i esgotar-se.

Tothom ballava. El morè té un moviment decididament lasciu, semblant al de l'Elvis. Sembla abstret pels gots amb barreges, la música chumba-chumba, mentre s'acosta perillosament a qualsevol dona. Això fa angúnia. Li fa venir basca. De tant en tant secreteja amb el seu amic i marxa del camp de visió.

Però està decidida. Comença a enfilar-se la temperatura fins a bullir. A expandir-se. Ara és ell qui està darrera seu bellugant els malucs endavant i enrere. I el sent a fregar del seu dors, les natges, les mans a una distancia imperceptible encerclant el cos sense tocar-la. I sent una imperiosa necessitat de buscar una sortida. Es gira per mirar de controlar cap fuita de vapor. Aleshores s'adona que s'acobla al seu moviment de malucs, escurçant la distància. Sense tocar-se. Ara és ella qui baixa la mirada per veure el vermell gruixut dels llavis i la boca entreoberta. I poc a poc la boca s'hi acosta. I es deixa anar en l'explosió de gust. De cola i de fusta, esclata la frescor del gel a la boca, la humitat i la tebior, i el petó que no vol acabar, i la quietud que ha fet marxar la música de cop i tot el que hi ha al seu voltant.

I aleshores el seny apaga el foc sobtadament. S'atura l'ebullició. Això la fa retirar-se bruscament separant els palmells de les mans que es tocaven i ara fan que no. En mig del daltabaix tot el local s'ha omplert de mirons. El soroll impedeix la conversa. Li diu alguna cosa a l’oïda. Ell entén a mitges. I accepta.