Glòria

La Glòria és una amiga, de nom simulat, que m'ha donat permís per escriure sobre el què li passa. Ella va fer un propòsit, ara ja fa quasi un any, d'alliberar-se d'una relació que jo qualifico com a malaltissa.

I ho té quasi complert.

Complert perquè no veu al indesitjable farà un any ara al març . Ella va decidir no trucar-lo, resistir-se a fer-ho a veure què passava. Veia falles essencials en la comunicació entre ells que li produïen tristor i malestar, i volia veure de quina manera mantenien l’escalf i interès per la relació o bé era un tema que només la obsessionava sense cap fonament. El mes de febrer patia per la decisió a prendre. Al març s'acomiadà un diumenge amb la mateixa tendresa que habitualment ho havia fet. Però el resta del mes s'ho va passar malament. A l'abril estava desesperada. Va esperar fins a la fi del mes. Res. L'enuig va anar creixent, fins al punt que el que era una decisió presa a contracor prenia cada cop més sentit. El xicot no la trucava. Només un sms que ella, aquí si, va preferir contestar per veu.

Curiosament al missatge li proposava de quedar una tarda. Una tarda que ella tenia compromesa des de feia mesos. És per això que la Glòria el va trucar. Amb un gest d'educació va pensar que era millor respondre amb veu per comunicar-li que aquell dia no podia, i si podrien trobar-ne un altre. Després de la salutació distant, un punt freda, la seva sorpresa va ser majúscula. El xicot, agenda en mà, segons li va dir, va buscar una data propera al seu atapeït temps..., per concloure que no podia.

-Més endavant, potser-

Ella es va quedar de pasta de moniato, tota estovada, xafada per tant crua resposta. La veu se li va afluixar, les cames li fallaven. Va deixar anar un breu comiat ajudada per la veu que a penes li sortia, incapaç d'engegar-lo per sempre. En penjar l'auricular es va desfer en un plor sec, sense llàgrimes. Dolor, sentia dolor físic, que des del pit i l’estómac s'irradiava arreu del cos.

El maig va fer el cor fort, la ira la podia, i el va passar tot d'una tirada.

Així va arribar al juny. Aleshores va trencar la seva promesa. Jo encara no entenc què la va empènyer a fer-ho. Quan l'escolto em perdo. Ella s'explica, però jo no li veig sentit a aquest gest... La qüestió és que amb la preparació de la revetlla de St. Joan es va omplir de coratge per no deixar anar un insult tan bon punt l'home contestés al telèfon. I el va trucar.

Diu que la conversa va ser anodina. Ella preguntant-li què tal. Ell responent fredament. Ara ja no recorda si ell va fer l'intent de quedar, potser sí. Crec que la memòria li esborra expressament moments dolorosos. El resultat és que tampoc varen quedar. Ella en part ja n'estava contenta. Contenta i trista, perquè confirmava la seva teoria que el paio passava d'ella. Enutjada perquè era un verdader pocasolta. Però estranyament tota la ira quedava aplacada perquè curiosament la Glòria insistia dient-me que l'estimava.


-Estimar?-. Li pregunto.


No sé què entén la Glòria per estimar. No sé què entenem les dones. Quan miro d'introduir un polsim de seny en aquesta reacció, ella no reacciona.

Això sí; es pregunta què ha fet durant aquests anys lligada a aquest paio que és incapaç de disculpar-se, de buscar un recó a la seva agenda, que la maltracta amb menyspreu i indiferència i que és incapaç fins i tot de reconèixer que li fa mal.

En aquesta sequera de contacte han continuat -dic jo, per sort- llevat d'un parell de trucades després de l'estiu. En aquells moments la Glòria sí que va ser capaç de dir-li clarament que no el volia veure. Després han intercanviat dos emails, a instancies d'ella, i ara que quasi fa un any del començament del final està satisfeta.

I diu ella baixet que ho té quasi complert, no només perquè demà comença el març, sinó perquè malgrat el seu esforç encara el té fixat al cap. Continua ocupant els seus pensaments com un borinot, i d'això encara no s'ha alliberat. Del tot.

Com a teràpia la prenc a ballar i a divertir-se. I crec que li va bé, perquè ja feia més d'un mes que no parlava del pocasolta.

Agulletes o dolor muscular

No saps com es diu. Si agulletes o senzillament dolor muscular. El que sí saps és que el pateixes. Abans d'ahir a la nit vas fer molt d'exercici, molt. Vas prendre postures inusuals. La gatzoneta. A quatre grapes. Asseguda sobre els turmells. Panxa enlaire i palmells de les mans recolzats per darrera la teva esquena, quasi com fent un pont. Eixarrancada i asseguda d'esquena, i de front. Fent equilibris de peu dret amb una cama enfilada a l'alçada del maluc. Ajupida d'esquena amb les cames sense doblegar. Capiculada al llit... Poc a poc recuperes les imatges, algunes de les quals ets incapaç de descriure. Això sí, sents les agulletes.

El guitarrista és un pou de música i poemes coneguts. És mentider de tan afalagador, però li toleres perquè és tendre, tendríssim. Carinyós i curós. Té traça per despertar-te el desig i la confiança. Insisteix amb les seves paraules conegudes i es lliura al teu plaer i a la teva voluntat. I tu no has esperat més indicacions. T'hi has llençat. I ell també.

-Hazme tuyo. Yo hago tantra y aguanto un montón-. t'ha dit.

I és veritat. Per sort està molt lluny d'un precoç trencarollos. La son que portaves de la cervesa t'ha passat de seguida, i has estat tanta estona en vetlla que tens la sensació d'haver dormit només uns minuts abans que sonés el despertador.

I després té una eina excel·lent coronada amb un cor en sentit invers, que fa servir amb una destresa inhabitual per l'edat. O potser hauries de dir més freqüent a menys edat. Perquè l'experiència et du a concloure que com més joves, més oberts, més sol·lícits, i més experts. T'ha pres en el joc, combinant ritmes, profunditat, intensitat i ondulació. Sembla que coneix cada un dels seus efectes. I el contacte intens amb la seva pell t'acaricia fent-te perdre els teus límits. Has sentit en moments que éreu un.

A més estan els seus dits, efectivament de guitarrista, que fan joc amb la seva llengua, i que quan combina et fan perdre el món de vista.

Es lliura amb tanta intensitat que després de la suada li ha vingut fred. No t'estranya que estigui prim. Heu compartit l'abraç nu el poc que restava de la nit. Continuava sent càlid, gentil i amant amatent quan havia acabat. Què lluny dels pocasoltes que es giren d'esquena per oblidar qui hi ha al costat!

I tot això sense l'efecte pervers de l'afecte, de l'amor.
I això és el que més et cura, petita. Perquè tant de dolor es fa insuportable.

Estris de solitud: la flassada elèctrica

Fa poquet que li han regalat. L'excusa era esmorteir els dolors musculars fruit d'un mal-gest fortuït que un cop la va atrapar.

El profit és al llit. Aquests dies de fred, si dorm sola i no el comparteix, els peus se'n ressenten. Ben geladets, acostumava a allitar-se i en contacte amb els llençols no hi guanyaven gens. Hi havia nits que el rellotge marcava incansable les hores i les mitjes hores i no s'escalfaven. Es fregaven l'un amb l'altre buscant crear caliu i res.

Ara en canvi, la flassadeta té un lloc estelar als seus peus. Mentre és al lavabo l’encén. Va fent feina mentre ella es raspalla les dents, es renta la cara i fa un pipí. A vegades fins i tot té temps de rentar la roba interior que no deixa en mans de la rentadora.

I aleshores, quan es posa al llit troba l'escalforeta als peus. La flassada no es queixa com feia algun amant poc amatent. L'espera solícita . Encara que sigui apagada tot just entrar.

Així ella té temps de somiar més llargament en altres raconets del cos pels que guarda estones especials.

Elèctric domèstic

Has arribat a corre-cuita. Esgarrapes alguna cosa de la nevera. L'engoleixes depressot. Agh! les sobres agafen regust del menjar del costat.

A la feina has marxat deixant un mal rollo per resoldre. Però clar! El rentaplats és el rentaplats. I el senyor que l'arregla ve a les 15:30.

Et poses el davantal i comences a endreçar l'aigüera. Rentes els plats acumulats d'aquests dos dies. Què pensaria el tècnic davant una cuina tant embolicada?

Del menjador reculls els cotxes, el pàrking i les sabatilles. Deses els colors. I la roba neta, que ahir vas deixar sobre el sofà, queda amuntegada sobre el llit desfet. En tancar la porta et sobresalta el ring de l’intèrfon. Superpuntual.

En l'interval que puja per l'ascensor et mires al mirall de l'entrada, et treus el davantal i el llences a sobre el llit també i tornes a tancar la porta de l'habitació.

Mires per l’espiell: un paio alt. Truca. En obrir-lo tens una impressió agradable. Té un parlar reposat i molt bona planta. No sembla un operari. Més aviat un monitor d'esports. Tampoc porta mono blau. Uns texans. Sota el polo que li escau, s'intueix el pit dur. Alguns cabells blancs emmarquen el rostre ample i ossut on destaca la mandíbula. El deixes sol a la cuina. Després t'acostes silenciosament des del menjador i l'observes per darrera. Les cames també són robustes, els músculs els té treballats. Es gira i t'atrapa mirant-lo. Somriu i enceta una conversa sobre l'avaria. Li dius que estàs empipada. Miele ja és una marca cara i el que menys esperes és que et deixi tirada. No et ven cap moto. L'avaria és freqüent en aquest i en altres rentaplats. Té una veu serena que et tranquil·litza. Alguna cosa t'inclina a creure'l sense qüestionar. La confiança et fa demanar-li la opinió sobre la nevera i la complicació que pot suposar canviar el sentit de la porta. És molt fàcil. Ell s'ofereix a fer-ho. Ara ets tu qui somrius. Perquè no et veus; sinó diries que sembles babau.

Quan s'incorpora el mires de front. Els teus ulls front al seu coll. És gruixut i amb la nou lleugerament prominent. S'ha acostat cap a tu camí de la nevera. Tu eres al mig i semblava que se't haguessin enganxat els peus al terra amb la melmelada que va caure ahir. T'ha costat reaccionar. Ell serenament ha obert la caixa d'eines. S'ha ajupit novament i de seguida ha trobat el que busca. Tu repenjada al marbre l'observes embadalida. Se't creua la imatge del llit ple de roba. Mires el rellotge. Falta poc més de tres quarts perquè arribin els nens. Per dins comences a sentir una inquietud creixent, una pressa exagerada perquè acabi. Li ofereixes ajut, tot i que no sembla necessitar-lo.

Et demana que subjectis la porta amb la mà. Així. Les mans decidides són grans com tot ell, però suaus. Les ungles impecables coronen els dits amb un rosa clar. Realment no sembla un operari.

En acabar et mostra l'obertura de la porta. Us separa una distància de 30 centímetres. Ja no mires la porta. Estàs pendent de la seva explicació. No saps què fer. No et mous, però l'explicació s'acaba. Aleshores el seu braç es creua amb el teu a l'alçada de les cintures i notes com repassa el cinturó fins a l'esquena. Tu ets agosarada i l'endinses al texà. Amb l'altre mà has anat a descordar els botons dels pantalons. Uaaau! El corrent elèctric s'ha desfermat. La porta de la nevera ha quedat oberta. Els seus braços t’envolten i s'escolen per l'esquena cap a la tanca dels sostens. El pit alliberat gaudeix ara de les mans que l'acaricien en cercle i s'entretenen jugant amb els mugrons. La teva troballa ha estat l'esperada. És gran. El mires i no el veus. Una nebulosa t'envaeix la visió i en la proximitat les boques es troben. Perds el control de les seves mans i quan et recuperes te'n adones que els teus pantalons han quedat a l'alçada dels genolls. Amb els seus braços t'enfila al marbre, i des d'allí la cuina té una altra perspectiva. Juguen els seus dits amb el teu sexe. I et ve la olor lleugera del seu barrejada amb la melmelada de taronja amarga del pot que ha caigut i s'ha obert al teu costat. Quedes a l'alçada de la seva boca, ulls amb ulls. Entretinguda com estàs en el gust de la pell del seu coll i el lòbul de l'orella, l'entrada és ferma i molt càlida; i el va i ve t'apropa a ell d'una manera rítmica. Així eixarrancada, els seus braços et prenen portant-te a la taula del menjador. T'agafes fort al seu tors perquè et sembla que voles. Encara uns minuts més d'anar i venir, i xuclar i llepar i sentir la seva pell en la teva, i el rellotge toca la hora en punt. Les campanades et semblen dissonants, desmanegades i amaguen els esbufecs i les discontinues paraules de tots dos. Ell ha percebut la teva escolta. El seu so et retorna a casa. Ets a casa. No saps com però s'han fet les cinc. I els nens surten de l'escola. I vénen.

La foto és de balduffeta, fotolog.

Teulats mullats

Avui ha vingut a disculpar-se. Bé, la veritat és que venint ella m'ha facilitat les coses. Tal com va acabar no sabia com posar-m'hi.

-No et volia incomodar. Ho sento- M’ha dit en un descans.
-Ah, no! A mi també em va agradar! Si vols podem continuar...

Només m'ha mirat des de sota entremaliadament i amb un somriure còmplice fent un lleuger moviment amb el cap. Des del púlpit alertaven perquè ens asseguéssim. M'ha agradat la forma de mirar-me. I tal com em va besar.

Ahir li vaig enviar un SMS: “Ei! K fas?". Eren quarts d’una i no tenia son. Com que no ha contestat he tancat els ulls, i m’he escapolit per la finestra. He saltat per les teulades amb atenció. La humitat de la nit les feia lliscants. Només he trobat dos gats despistats, i m’he plantat al llindar de la seva finestra de l’hotel. L’accés és practicable. Només un petit mur separa el cel obert del carrer Ellis i per allí he saltat.

De bones a primeres no veia res. La cambra era fosca. L’estor estava quasi avall de tot i les lleugeres cortines a tocar del vidre donaven una visió velada a l’estança. Quan a poc a poc m’he anat acostumant a la foscor de l’interior, s’ha encès el llum inesperadament.

Només arribar ha tirat el bolso descuradament sobre el llit. S’ha descalçat i tret la jaqueta apressadament i ha desaparegut del meu camp de visió. En tornar ha tret el bolso de sobre el llit i ha obert els llençols. M’he esglaiat perquè ha donat la volta al llit i s’ha acostat a la finestra tot mirant a terra. S’ha ajupit desapareixent per uns instants. Quasi la tenia davant per davant i aprofitant el seu gest m’he retirat a un costat per no ser vist. Quan s’ha incorporat tenia alguna peça de roba a les mans que ha deixat descuidadament al llit i que no he pogut distingir. Ha tancat el llum i n’ha obert un petit de sobretaula. La làmpada era mínima, tènue. Ha tornat a posar-se a l’altre banda del llit i, d’esquenes, ha començat a fer un moviment sinuós dels malucs a una banda i altra per alliberar-se dels texans arrapats a les cuixes. Seient al llit, d’un sol gest s’ha tret el suèter que ha llençat a un recó de la cambra i tot seguit els sostens també han fet cap al mateix lloc. Llavors amb un llarg sospir s’ha deixat anar pesadament sobre el llit amb els braços estesos cap amunt deixant que les suaus ombres dibuixessin clars obscurs a la pell i posessin de relleu els mugrons. Les cames s’han acomodat al matalàs doblegant els genolls. Després les mans s’han anat esmunyint per darrera mentre alçava el pubis per desfer-se de la darrera peça resseguint l’itinerari de les cames.

Aleshores he sentit el silenci sostingut. He mirat de no respirar. Tenia els peus incòmodament posats a un petit relleix de l’edifici i patia per no perdre el suport perquè el meu equilibri era precari. Per sort el silenci s’ha trencat quan ha voltat tota ella posant-se de costat mirant cap a la finestra, cap a la llum de la tauleta de nit.

I aleshores l’he vist clarament. Els cabells embullats, el coll llarg i nu, el braç de sota estirat i la mà estesa, el pit emmarcat per l’altre braç, la vall vertiginosa de la cintura que s’enfila en l’arc suau dels malucs, el melic i dessota borrissol, cau del desig; i les cames lleugerament doblegades amb els genolls senyalant-me. M’he estremit, perquè m’ha semblat que em mirava a mi. Els ulls fixos i brillants no parpellejaven. Amb la mà dreta ha tancat l’interruptor. Però a les fosques els seus ulls oberts igualment llampurnejaven.

20 anys.

La va sorprendre la llengua de conversa. Es trobava a l'altre banda de l'Atlàntic. Enmig del garbuix dels parlants nord-americans va distingir unes frases de contrast mutu, de qui comparteix afinitats i complicitats, i una recomanació.

En girar-se va veure'ls. Dialogaven distreta i obertament mentre s'adreçaven al mostrador, emparant-se en un idioma allí estranger.

No va poder reprimir-se. Tenia unes ganes boges de parlar pels colzes sense esforçar-se ni en la pronúncia ni en la traducció.

- Vaja! Quan de temps sense sentir parlar en català!
- Ah! tu també? - va fer el morè amb un somriure, afegint una frase anodina.

Va enllaçar la conversa amb un comentari sobre la jornada. El morè va fer un gest per incorporar al seu company que s'havia quedat enrere desinteressat per la trobada.
Seguiren les presentacions a les que s'afegí una col•lega. Sortiren plegats aturant-se a un Sub-way per comprar entrepans i begudes.

Es va reconèixer embadalida pel morè. Els ulls petits i riallers, trapelles. Les celles espesses. El cabell curt a l'estil Tintin, les espatlles amples, una alçada protectora. Però sobretot, sobretot allò que a les dones torna boges: atent als gestos que feia, als seus ulls, curós en el joc de distàncies; l'aproximació lleu per darrera, la veu que s'acostava perillosament a l’oïda, sensible al llenguatge més intuïtiu, sol•lícit. I una olor lleugera a ametlles i suavitzant.

Notava com seguia amb la mirada les vacil•lacions dels seus gests i els seus ulls. S'aturava a la boca. Les dificultats per sostenir l'entrepà, la carpeta, la bossa, el jersey... Es veia desbordada i no pas pels trastets.

- Vols que t'ho aguanti?
- Ah! Sí, gràcies!..., un moment.

Admet que una lleugera frisança es va apoderar d'ella. Igual com l'aigua s'escalfa, es fa vapor, creix, s'expandeix i esclata buscant una sortida apressada, així va començar a identificar que agafava temperatura.

Al sopar hi havia vi. Al sopar hi varen haver copes. Però no li agrada perdre el seny. Així i tot no pot evitar que l'alcohol tingui els seus efectes. Mira de controlar-los. Tota manera no necessita beure per a ballar. Li agrada deixar-se anar amb la música i esgotar-se.

Tothom ballava. El morè té un moviment decididament lasciu, semblant al de l'Elvis. Sembla abstret pels gots amb barreges, la música chumba-chumba, mentre s'acosta perillosament a qualsevol dona. Això fa angúnia. Li fa venir basca. De tant en tant secreteja amb el seu amic i marxa del camp de visió.

Però està decidida. Comença a enfilar-se la temperatura fins a bullir. A expandir-se. Ara és ell qui està darrera seu bellugant els malucs endavant i enrere. I el sent a fregar del seu dors, les natges, les mans a una distancia imperceptible encerclant el cos sense tocar-la. I sent una imperiosa necessitat de buscar una sortida. Es gira per mirar de controlar cap fuita de vapor. Aleshores s'adona que s'acobla al seu moviment de malucs, escurçant la distància. Sense tocar-se. Ara és ella qui baixa la mirada per veure el vermell gruixut dels llavis i la boca entreoberta. I poc a poc la boca s'hi acosta. I es deixa anar en l'explosió de gust. De cola i de fusta, esclata la frescor del gel a la boca, la humitat i la tebior, i el petó que no vol acabar, i la quietud que ha fet marxar la música de cop i tot el que hi ha al seu voltant.

I aleshores el seny apaga el foc sobtadament. S'atura l'ebullició. Això la fa retirar-se bruscament separant els palmells de les mans que es tocaven i ara fan que no. En mig del daltabaix tot el local s'ha omplert de mirons. El soroll impedeix la conversa. Li diu alguna cosa a l’oïda. Ell entén a mitges. I accepta.

La cana púbica

La descoberta és casual. Un capvespre sortint de la dutxa et fas una pedicura ràpida. Seguidament agafes la maquineta de depilar, aquella que té un só amenaçador i comences a fer-la lliscar cames amunt. Aguantes estoicament les estirades, que els comerços s'entesten en vendre com a indolores i et poses la crema hidratant de criatures que esperes que et retorni a la infantesa. Quan arribes a l'entrecuix, amagues els xiscles genuïns sota una cançó enrabiada que cantes a batzegades.

Després pinta en mà, et disposes al treball de perruqueria més delicat. Aquell que deixaries en mans de'n Fabio, el perruquer d'estrelles porno que aconseguia verdaderes obres d'art de colors en espais minúsculs. Tu com a aficionada mai t'atreveixes al color. I aleshores la descobreixes. Allí està. S'erigeix intrèpida entre els altres, fent-se notar amb el seu descolorit blanc. Sorpresa, la observes estranyada. No entens qui li ha donat permís per fer-se un espai entre els altres. Tu no. I el terreny és teu. Aleshores cavil·les, tot buscant coincidències, quin dels teus amants pot haver encoratjat aquesta incursió. Empipada, estàs disposada a foragitar la intrusa d'una estirada junt amb l'amant de qui sospites.

Desisteixes. Aquest cop. Tems que l'extradició encoratgi a altres seguidors. El rampell no és la millor estratègia. Rumies. Mires d'asserenar-te. Per avui ja n'has tingut prou de cura personal. Guardes les tisores, la depiladora, la pinta. Despenges el telèfon. Cal esbrinar la incognita de l'origen i les seves conseqüències amb una recerca íntima impossible de delegar.

El xuclador

Ja era el tercer cop que es trobaven. Avui no els semblava estrany que quasi com si fos propi de la dimensió en la que entraven, només aproximar-s'hi, s'il·luminés intensament la porta galvanitzada custodiada per dos grans ficus benjamina a cada costat.

Es posaven davant mateix de la porta, quasi enganxant-hi el nas, salvant una llosa baixíssima. I en aquell precís moment la discreció de la porta amagada entre els ficus, quedava substituïda per un focus d'alta intensitat que s'encenia sobtadament i els il·luminava des del bastiment superior. Es sentien observats amb deteniment. Escrutats. I màgicament la porta s'obria sense que ningú els rebés. L'extrem contrast de la llum de fora i la foscor de dins els feia dubtar per uns segons on es trobaven.

Sorgia entre la foscor un home ben plantat i correctament vestit, sempre diferent, però sempre de poques paraules qui es feia seguir fins un petit espai tancant-los entre cortinatges. Aleshores, amagats per la llum tènue i la intimitat, es lliuraven als petons continguts i el xiuxiueig a cau d'orella. "No sento res", deia ell.

Es perdien en la infinitat de passadissos creuats sense veure ningú. Entre el laberint de portes que anaven desfilant a ambdós costats finalment, una s'obria deixant en la penombra una cambra entapissada on els sons es perdien entre els teixits i les textures.

La sortida era rampellant. Travessaven el llindar més curtament. En obrir-se la porta galvanitzada el focus a penes tenia temps de fer un llampec intens per avisar-los de l'evacuació. Del món dels vels, el silenci i el somni eren expulsats al món de la llum artificial, el brogit del trànsit i la gent atrafegada. Quedaven cegats pel fort contrast, les ninetes s'encongien espantades. Els feien falta uns segons per recuperar la consciència un cop haver baixat els dos dits del graonet que els separava de l'espai interior.