serendipity

De sobte es presenta amb un somriure, tant a prop seu que és impossible diferenciar què són ulls i què és boca. El que diu ho ha oblidat. Ha perdut importància. Els ulls van del somriure, als ulls brillants i xinats. No sap què triar.

Ulls xinats i riallers i negres. Somriure murri, sagaç i un punt lasciu.

Insistent, s'ha apropat als llavis. Dos i quatre cops, mentre ella es retira enrere encerclada en els seus braços ferms, mirant de veure'n el conjunt. De res ha servit. Ha sucumbit.

I és suau, tebi, plaent. Tanca els ulls i es deixa sentir. Ho sap perquè l'ha enxampat embadalit expirant amb la boca entreoberta mentre li llepa l'orella.

De seguida la magreja. I es deixa fer. Aixeca el jersei. Busca la cintura de les malles i s'esmuny amb els dits esquena avall. I li plau. I no sap on la durà.

Aleshores recobra la distància. Juguen a la pista de ball. Encaixen. Vas i vens compassats, de costat i per davant. Ell no la deixa. I ja va bé.

l'imagina. Dóna vida a la foto on destaca el bru de la pell. Voltat pel verd de tomaqueres i el tors en samarreta imperi. I de nou els braços. I el somriure. Aquest cop més transparent, que es mescla amb els xinats lluminosos i francs.

Però, amb diferència -potser perquè es veuen poc- el que és més suggeridor és la veu càlida i reposada. Suscita serenor i paciència, denota equilibri, incita confiança, promou l'escolta i l'emmena a la intimitat compartida.

1000 kisses deep - Leonard Cohen -

tardor

La pluja ha deixat al gessamí

petites perles titil•lants

a l’extrem de cada fulla,

en cada flor

que ja no sortirà.

Regal que compensa

l’absència d’estiu

i oloroses flors.

Agraïment

Vull aprofitar ara que fa poc més d’un mes que vaig obrir el bloc per agrair a LS i a Lluís Farré que m’animessin a crear-lo.

M’està resultant alliberador, divertit i creatiu. De resultes em miro les coses que em volten diferent, amb una òptica distant i un punt irònica que em fa somriure de mi mateixa.

Deixant de banda l'estil, les repeticions i altres pesadeses que espero que no es facin feixugues... m'està agradant això del bloc.

En fi, que una vergonyosa com jo és increïble que s’atreveixi a explicar històries com les que explico!

Merci beaucoup a tots dos! :)

Glòria

La Glòria és una amiga, de nom simulat, que m'ha donat permís per escriure sobre el què li passa. Ella va fer un propòsit, ara ja fa quasi un any, d'alliberar-se d'una relació que jo qualifico com a malaltissa.

I ho té quasi complert.

Complert perquè no veu al indesitjable farà un any ara al març . Ella va decidir no trucar-lo, resistir-se a fer-ho a veure què passava. Veia falles essencials en la comunicació entre ells que li produïen tristor i malestar, i volia veure de quina manera mantenien l’escalf i interès per la relació o bé era un tema que només la obsessionava sense cap fonament. El mes de febrer patia per la decisió a prendre. Al març s'acomiadà un diumenge amb la mateixa tendresa que habitualment ho havia fet. Però el resta del mes s'ho va passar malament. A l'abril estava desesperada. Va esperar fins a la fi del mes. Res. L'enuig va anar creixent, fins al punt que el que era una decisió presa a contracor prenia cada cop més sentit. El xicot no la trucava. Només un sms que ella, aquí si, va preferir contestar per veu.

Curiosament al missatge li proposava de quedar una tarda. Una tarda que ella tenia compromesa des de feia mesos. És per això que la Glòria el va trucar. Amb un gest d'educació va pensar que era millor respondre amb veu per comunicar-li que aquell dia no podia, i si podrien trobar-ne un altre. Després de la salutació distant, un punt freda, la seva sorpresa va ser majúscula. El xicot, agenda en mà, segons li va dir, va buscar una data propera al seu atapeït temps..., per concloure que no podia.

-Més endavant, potser-

Ella es va quedar de pasta de moniato, tota estovada, xafada per tant crua resposta. La veu se li va afluixar, les cames li fallaven. Va deixar anar un breu comiat ajudada per la veu que a penes li sortia, incapaç d'engegar-lo per sempre. En penjar l'auricular es va desfer en un plor sec, sense llàgrimes. Dolor, sentia dolor físic, que des del pit i l’estómac s'irradiava arreu del cos.

El maig va fer el cor fort, la ira la podia, i el va passar tot d'una tirada.

Així va arribar al juny. Aleshores va trencar la seva promesa. Jo encara no entenc què la va empènyer a fer-ho. Quan l'escolto em perdo. Ella s'explica, però jo no li veig sentit a aquest gest... La qüestió és que amb la preparació de la revetlla de St. Joan es va omplir de coratge per no deixar anar un insult tan bon punt l'home contestés al telèfon. I el va trucar.

Diu que la conversa va ser anodina. Ella preguntant-li què tal. Ell responent fredament. Ara ja no recorda si ell va fer l'intent de quedar, potser sí. Crec que la memòria li esborra expressament moments dolorosos. El resultat és que tampoc varen quedar. Ella en part ja n'estava contenta. Contenta i trista, perquè confirmava la seva teoria que el paio passava d'ella. Enutjada perquè era un verdader pocasolta. Però estranyament tota la ira quedava aplacada perquè curiosament la Glòria insistia dient-me que l'estimava.


-Estimar?-. Li pregunto.


No sé què entén la Glòria per estimar. No sé què entenem les dones. Quan miro d'introduir un polsim de seny en aquesta reacció, ella no reacciona.

Això sí; es pregunta què ha fet durant aquests anys lligada a aquest paio que és incapaç de disculpar-se, de buscar un recó a la seva agenda, que la maltracta amb menyspreu i indiferència i que és incapaç fins i tot de reconèixer que li fa mal.

En aquesta sequera de contacte han continuat -dic jo, per sort- llevat d'un parell de trucades després de l'estiu. En aquells moments la Glòria sí que va ser capaç de dir-li clarament que no el volia veure. Després han intercanviat dos emails, a instancies d'ella, i ara que quasi fa un any del començament del final està satisfeta.

I diu ella baixet que ho té quasi complert, no només perquè demà comença el març, sinó perquè malgrat el seu esforç encara el té fixat al cap. Continua ocupant els seus pensaments com un borinot, i d'això encara no s'ha alliberat. Del tot.

Com a teràpia la prenc a ballar i a divertir-se. I crec que li va bé, perquè ja feia més d'un mes que no parlava del pocasolta.

Agulletes o dolor muscular

No saps com es diu. Si agulletes o senzillament dolor muscular. El que sí saps és que el pateixes. Abans d'ahir a la nit vas fer molt d'exercici, molt. Vas prendre postures inusuals. La gatzoneta. A quatre grapes. Asseguda sobre els turmells. Panxa enlaire i palmells de les mans recolzats per darrera la teva esquena, quasi com fent un pont. Eixarrancada i asseguda d'esquena, i de front. Fent equilibris de peu dret amb una cama enfilada a l'alçada del maluc. Ajupida d'esquena amb les cames sense doblegar. Capiculada al llit... Poc a poc recuperes les imatges, algunes de les quals ets incapaç de descriure. Això sí, sents les agulletes.

El guitarrista és un pou de música i poemes coneguts. És mentider de tan afalagador, però li toleres perquè és tendre, tendríssim. Carinyós i curós. Té traça per despertar-te el desig i la confiança. Insisteix amb les seves paraules conegudes i es lliura al teu plaer i a la teva voluntat. I tu no has esperat més indicacions. T'hi has llençat. I ell també.

-Hazme tuyo. Yo hago tantra y aguanto un montón-. t'ha dit.

I és veritat. Per sort està molt lluny d'un precoç trencarollos. La son que portaves de la cervesa t'ha passat de seguida, i has estat tanta estona en vetlla que tens la sensació d'haver dormit només uns minuts abans que sonés el despertador.

I després té una eina excel·lent coronada amb un cor en sentit invers, que fa servir amb una destresa inhabitual per l'edat. O potser hauries de dir més freqüent a menys edat. Perquè l'experiència et du a concloure que com més joves, més oberts, més sol·lícits, i més experts. T'ha pres en el joc, combinant ritmes, profunditat, intensitat i ondulació. Sembla que coneix cada un dels seus efectes. I el contacte intens amb la seva pell t'acaricia fent-te perdre els teus límits. Has sentit en moments que éreu un.

A més estan els seus dits, efectivament de guitarrista, que fan joc amb la seva llengua, i que quan combina et fan perdre el món de vista.

Es lliura amb tanta intensitat que després de la suada li ha vingut fred. No t'estranya que estigui prim. Heu compartit l'abraç nu el poc que restava de la nit. Continuava sent càlid, gentil i amant amatent quan havia acabat. Què lluny dels pocasoltes que es giren d'esquena per oblidar qui hi ha al costat!

I tot això sense l'efecte pervers de l'afecte, de l'amor.
I això és el que més et cura, petita. Perquè tant de dolor es fa insuportable.

Estris de solitud: la flassada elèctrica

Fa poquet que li han regalat. L'excusa era esmorteir els dolors musculars fruit d'un mal-gest fortuït que un cop la va atrapar.

El profit és al llit. Aquests dies de fred, si dorm sola i no el comparteix, els peus se'n ressenten. Ben geladets, acostumava a allitar-se i en contacte amb els llençols no hi guanyaven gens. Hi havia nits que el rellotge marcava incansable les hores i les mitjes hores i no s'escalfaven. Es fregaven l'un amb l'altre buscant crear caliu i res.

Ara en canvi, la flassadeta té un lloc estelar als seus peus. Mentre és al lavabo l’encén. Va fent feina mentre ella es raspalla les dents, es renta la cara i fa un pipí. A vegades fins i tot té temps de rentar la roba interior que no deixa en mans de la rentadora.

I aleshores, quan es posa al llit troba l'escalforeta als peus. La flassada no es queixa com feia algun amant poc amatent. L'espera solícita . Encara que sigui apagada tot just entrar.

Així ella té temps de somiar més llargament en altres raconets del cos pels que guarda estones especials.